El més impactant de la irrupció de Vox és que el sistema polític espanyol ha normalitzat el partit ultra a una velocitat inaudita. Sense ni tan sols una mica de debat previ, ha quedat clar que -com a màxim en mitja legislatura- l’alternativa més probable al PSOE és la suma dels tres partits de la dreta extrema i l’extrema dreta. És a dir que com a mínim per a la dreta mediàtica i institucional, ni tan sols un hipotètic retorn dels partits independentistes al corral del peix al cove no faria legítima la seva contribució als pressupostos generals de l’Estat.
Vox no serà combatut perquè no és més que una tercera expressió de la mateixa FAES. Abascal, Casado i Rivera no són res més que una suma electoral equivalent a la què que José María Aznar va aconseguir a partir de la segona legislatura del seu mandat. No hi ha hagut dubtes a Andalusia, no hi seran a Espanya.
D’aquí la dificultat estratègica de l’independentisme, obligat a elegir entre una mena de segona edició d’aquell “si tu no hi vas, ells tornen” al Congrés dels Diputats o la sang freda de veure, des de lluny, la caiguda a càmera lenta d’un PSOE que, mal que bé, manté a ratlla els seus barons més espanyolistes. Puigdemont ha optat per guanyar temps perquè temps és l’únic que hi ha a guanyar a Madrid.
