Vots que poden salvar vides

"Quan el virus mata a aquests nivells ho fa perquè el sistema sanitari és incapaç de respondre al problema"

Hi ha una ideologia que desfila per Madrid, sense cap vergonya, com a mínim des de fa deu anys. Una ideologia fonamentada en personalitats tan fosques com la de José María Aznar o Esperanza Aguirre. Una ideologia que beu de la pitjor tradició política americana de les últimes dècades. La de Bush fill, Dick Cheney o Sarah Palin. Una ideologia que mescla de manera obscena l'egoisme, l'avarícia, el menyspreu als pobres i els favors a les grans empreses. Una cosa que es va anomenar neo liberalisme perquè sempre se li donen noms a les coses, malgrat que la cosa en qüestió sigui una sentència de mort a llarg termini. Malauradament en política les idees es posen en pràctica encara que siguin potencialment perilloses. I així ha passat la darrera dècada a la Comunitat de Madrid durant els mandats d'Aguirre, Ignacio González o Cifuentes. Tots ells han concretat aquesta idea política en una pràctica econòmica violenta amb resultats socials devastadors. A banda de molts altres àmbits, aquest darrer mes hem pogut observar el final d'aquest viatge liberal concretat en una crisi sanitària sense precedents. Perquè efectivament el virus és un problema sanitari, però el tractament dels pacients (i la seva supervivència) no depèn només de la letalitat del "bitxo" sinó de les eines que té l'Estat per salvar vides. Entre el 2010 i el 2018 la sanitat pública de la Comunitat de Madrid va perdre 3.300 professionals i milers de llits d'hospital. I no els va perdre per accident, sinó com a part d'una estratègia ideològica i econòmica.

Els governs neo liberals del PP madrileny van aplicar una política anomenada "libre elección" en relació a la sanitat pública. Es veu que, segons la dreta "moderna" i americana, la ciutadania no té possibilitat d'escollir si la Sanitat pública és consistent. Robusta, que deia Merkel. Així que malgrat que Madrid tenia 33 hospitals públics i 50 de privats, el PP va aconseguir privatitzar la gestió de cinc dels primers. Què vol dir això? Essencialment que cinc hospitals públics van passar a mans privades, empreses escollides pel govern de Madrid i que, pel que s'ha demostrat posteriorment, derivaven els seus pacients als centres realment públics. També la neteja d'aquests centres es va privatitzar i va caure a les mans de (oh, sorpresa)  Florentino Pérez, segons la plataforma Audita Sanitas. Un plataforma que diu, per cert, que aquestes adjudicacions són a dit el 99,7% de vegades. Per acabar de reblar el clau l'UGT va publicar un informe a finals de l'any passat que demostrava que el govern de Madrid havia triplicat les ajudes a la sanitat privada per sobre de la pública entre 2015 i 2019. En aquest període la sanitat privada havia augmentat un 19,4% la inversió contra el 6,4% que havia incrementat la pública.

 

I això, estimats i estimades, signifiquen morts. Vides que acaben. No és només una ideologia que queda flotant en els llimbs de la política. Té efectes pràctics i devastadors. Perquè quan el virus mata a aquests nivells ho fa perquè el sistema sanitari és incapaç de respondre al problema. Per això a Alemanya (que inverteix tres vegades més que Espanya en Sanitat) la xifra de morts és molt inferior. He agafat l'exemple de Madrid perquè és un cas extrem però, en general, les administracions no han invertit els diners que calen en un bé comú i tan absolutament essencial. Una de les raons de l'existència del leviatan de Hobbes, de l'estat modern, és la protecció dels seus ciutadans. Especialment els més desafavorits. I això és precisament el que no està fent el govern. Cap dels nostres governs. No paro de pensar, cada nit a les 8 del vespre, quantes de les persones que surten a la finestra a aplaudir als sanitaris han votat partits polítics que portaven en el seu programa la destrucció del sistema de salut públic.

 

Comentaris