Culminar amb èxit el procés de trencament amb un estat de la UE requereix, com a primera premissa irrenunciable, posar-hi al capdavant els millors i els més disposats. I amb l’evidència del fracàs d’Esquerra, Junts per Catalunya i la CUP per fer efectiva la fundació d’un estat català, caldrà cercar més enllà d’aquestes sigles els artífexs de la independència de la nació. Els tenim? I si és així, com trobar-los?
Indiscutiblement, el sistema de primàries dins el moviment independentista és l’única manera de poder garbellar entre la nostra gent a fi i efecte de poder fer surar els més capacitats. Si realment ho són o no, després caldrà que ho demostrin més enllà de les seves proclames i la teoria política que puguin exhibir. Va encertar-la en Jordi Graupera quan les va proposar per Barcelona amb motiu de les municipals de diumenge vinent. Però encara em mereix més confiança aquesta iniciativa quan el màxim responsable d’estendre-la per tot el país ha estat l’exalcalde d’Arenys de Munt, Josep Manel Ximenis. Cal sempre recordar que ell fou el principal impulsor de la primera consulta sobre la independència el 2009, la qual va fer capgirar el paradigma polític del país. Tot va canviar a partir d’aquell moment. És dels pocs que es pot presentar amb un èxit rotund sota el braç.
Així doncs, com a veí de Barcelona, el meu vot serà per a en Jordi Graupera. Tot i que d’entrada vull deixar clar que no el conec personalment, i per tant aquest article no és el d’un amic que li fa propaganda. De fet, ni a la categoria de “saludat” arriba la meva relació amb ell. Ni em mou cap mena de simpatia especial cap a la seva persona, ni tampoc té gens d’importància que tots dos compartim l’ideal d’una Catalunya independent. Hi ha altres candidats a l’alcaldia del cap i casal que també diuen sentir el mateix, però mai els hi faria cap mena de confiança. Si li faig campanya aquí, és per racionalitat política, que és el mecanisme que contemplo a l’hora d’emetre el meu vot.
Dels candidats nominalment independentistes a l’alcaldia de Barcelona i amb representació parlamentària, el primer que cal destacar és que cap s’ha preparat res. Ernest Maragall o Elsa Artadi fa quatre dies ocupaven un càrrec al govern i la cap de llista de la CUP ha estat triada fa tres mesos amb criteris purament interns d’aquesta formació per acontentar a la seva pròpia parròquia. Podrien també ser candidats per Mataró, Tortosa o Puigcerdà.
Per a ells, la capital de Catalunya és una peça més d’una estratègia partidista. En canvi, agradi o no, Graupera fa un any i mig que va decidir presentar batalla per optar a liderar el consistori del cap i casal. En conseqüència, s’ha preparat a fons per poder oferir una alternativa on les seves propostes van més enllà d’un pensament passat de rosca i farcit de tòpics tronats. Possiblement la seva faceta de docent fa que afronti aquestes eleccions com un examen i demostra no haver estudiat només la nit abans. Té una idea clara de Barcelona que ha explicat a bastament per activa i per passiva durant els darrers mesos. Una bona garantia per certificar que tracta al votant com a adult.
És clar que algunes veus li critiquen una suposada supèrbia intel·lectual. Molt bé. Almenys vol dir que pensa. Una facultat que podem posar en dubte en segons quins candidats quan veiem els vídeos poca-soltes d’Ada Colau (en espanyol, és clar) o les imatges d’Ernest Maragall – Force One fent el mec en moto. Personalment, al meu futur batlle li demano que raoni amb criteri i que em proposi una idea de capital que també estigui disposada a enfrontar-se a Espanya per trencar-hi. Graupera diu que ho vol fer. Aquí doncs té el meu vot. Però si mai es fa enrere, tindrà en mi al més crític dels seus… exvotants.
