Afirmar que democràcia significa el poder (kratos) del poble (demos), podria semblar un tòpic, ja que és a bastament conegut per a tothom, però si és així, es tracta segurament del tòpic menys ben realitzat. El poder en democràcia és, per tant, el poder popular i, el poder al món real, sempre és unívoc, irresistible, inalienable i indivisible. El poble català, doncs, essent un de sol, malgrat que “la identitat de la identitat no és la identitat, sinó la diferència” (Yves Charles Zarka), si vol aspirar a realitzar plenament la democràcia, ha de ser capaç i ha de tenir la voluntat d’exercir el poder fins al màxim exponent.
El referèndum per la independència serà, en aquest sentit, un exercici directe del poder per part del poble català: democràcia en acte, sobirania fàctica. Quan el Constituent (la majoria parlamentària) ha decidit convocar el poble perquè impugni el fals marc contractual amb el Règim del 78 i es proclami lliure per constituir-se sobiranament, de fet i de dret, cap poder podrà resistir-lo, ni alienar-lo, ni dividir-lo del dret a decidir el seu futur. No podrà, fonamentalment, perquè el poble és la base i l’arrel, és la font de tota legitimitat i, consegüentment, de tota legalitat, de manera que el dret a exercir el seu futur no li és mai delegat, sinó tot el contrari: el poble és la font de tot poder.
Com deia el filòsof francès, Jean-Jaques Rousseau, “la sobirania no pot ser representada per la mateixa raó que no pot ser alienada; consisteix essencialment en la voluntat general i aquesta no pot ser representada: és ella mateixa o és una altra; no hi ha terme mig. Els diputats del poble no són, doncs, ni poden ser els seus representants; són només els seus comissaris; no poden acordar res definitivament. Tota llei no ratificada en persona pel poble és nul·la; no és una llei. (…) en l’instant que un poble escull representants, ja no és lliure; ja no existeix.”
Així mateix, si la voluntat sobirana del poble català s’intenta suprimir, mitjançant la repressió de l’Estat, aquesta voluntat es veurà automàticament realitzada: pel fet d’impedir que el poble decideixi lliurement el seu futur, la tirania espanyola l’haurà desprès de tota vinculació legítima amb el poder que representa. El poble, com s’ha dit, no pot ser subjugat contra la seva voluntat, de manera que la negació de la seva voluntat esdevé, irremeiablement, la dissolució de tot contracte, de tota relació legítima amb l’Estat que afirma representar-lo.
La unilateralitat, doncs, no consisteix en un principi normatiu, sinó en una realitat en si mateixa, ja que si concebem que el poble és el veritable sobirà, l’exercici de la seva voluntat no pot veure’s subjecte a una legislació que li és exògena. Si una instància politicojurídica nega la sobirania popular, per tant, aquesta autoritat deixarà de ser-ne immediatament dipositària. D’aquesta manera, el poble català, convocat a constituir-se segons la seva voluntat, sigui subordinant-se de nou al Regne d’Espanya, sigui constituint-se com una República democràtica lliure, no només té el dret a decidir, sinó que és absolutament decisiu: la negació del seu dret suposa el seu alliberament immediat.
La independència unilateral haurà de ser, en aquest sentit, no només una opció, sinó una realitat derivada de qualsevol negació per part de l’Estat del dret del poble català a decidir. I, un cop alliberat de qualsevol marc d’opressió, només aleshores, podrà decidir si vol seguir sent lliure o forjar-se novament les cadenes envers als poders aliens. Sigui com sigui, doncs, el poble català no només té el dret a decidir, sinó que decidirà inevitablement, fruit de les seves accions, fruit de la seva voluntat sobirana, si vol seguir sent poble, si vol seguir sent un, si vol seguir, en definitiva, essent.
