Tu, que estàs lluny, molt lluny, potser un dia ja no et faràs preguntes. Bé, potser et preguntaràs com és que fa tants anys que la porta de casa encara grinyola. O per què el nostre gat mai va acabar la carrera d’aeronàutica espaial malgrat pilotar coets per atrapar ratolins. Però estaràs lluny, lluny de tot. I potser no recordaràs ni el teu primer sol de préssec d’agost que et sucava la cara. Ni aquella joguina que et feia riure i ara viu emmudida dins d’una capsa. I tantes coses. És igual. Voldrà dir que et fas gran. Serà meravellós veure-ho.
Potser un dia de Nadal parlarem. Quan les hores siguin horitzontals. Quan el món exterior i interior facin les paus. Quan algú comenci a bufar l’espelma del dia. Potser hi haurà un moment que haurem de parlar. Han passat tants anys. Què saps del cert? Què saps de tot plegat? És difícil d’explicar. D’on neix aquest foc que no fa brases? Això, d’on neix? D’on va néixer? Perquè hi va haver un dia que no hi havia ni brases, ni foc, ni tant sols xemeneia. Hi va haver un dia que el fum l’havíem de dibuixar. Hi va haver un dia que tots plegats érem com nens cecs i bornis jugant a cuit i amagar. No ens trobàvem ni amb GPS, ni amb focus de milions de watts. Hi va haver un dia que es repetia durant anys i panys com la cançó de l’enfadós. Com ens en vam sortir? Com sempre s’ha fet: jugant a l’amic imaginari. Perquè els amics imaginaris són com els somnis: des de el moment que els tenim, el duem a dins. No sé si m’entens. Perquè també un dia d’agost de 1931 les dones de tot Catalunya, malgrat no tenir dret de vot, van organitzar un plebiscit paral·lel per adherir-se a l’Estatut de Catalunya: van votar quatre-centes mil dones. Van votar sense poder votar. Van dir que volien votar. Van exercir la llei de la imaginació. I dos anys més tard, el 1933, van poder votar legalment per primer cop a la història d’aquest país. Això és la història: tenir un amic imaginari. O per què et penses que et vaig ensenyar a parlar amb el gat?
Així ho vam fer. Imaginant la realitat. Fàcil de dir, difícil de fer. Hi va haver un dia que de vam fer de la imaginació llei. I després tot va ser real. Sí, també les llàgrimes, malgrat vegis només fotos de rialles. La realitat és una joguina trencada, però també un vestit a punt de cordar. Com diuen: madurar és fer les paus amb la l’infant que vam ser. Tu, ara et fas gran. Nosaltres, un dia, també ens vam fer gran. Si jo et tingues a tu, si jo mai tingués un fill, m’agradaria explicar-te tot això. Explicar-te que un dia vam votar. Que vam posar l’únic espermatozou que ens quedava al servei de la imaginació. I que es va colar. Com només passen algunes coses algun cop a la vida: perquè han de passar. Perquè hi ha preguntes sense respostes i respostes sense preguntes. D’on neix aquest espermatozou que no fa brases? No cal dir res. No diguis res. Perquè a vegades, només a vegades, passen coses. Coses que ens canvien la vida. Per sempre més. M’agradaria explicar-t’ho, perquè sé, ara sí que sé, que un dia votarem.
