Fa dies un antic i destacat polític madrileny va fer unes sorprenents i ofensives sobre la política catalana. Es tracta de Joaquín Leguina, l’expresident de la Comunitat de Madrid, qui, a més, és literat. En el transcurs d’una entrevista promocional del seu nou llibre (La luz crepuscular) va assegurar que si visqués a Catalunya i, en conseqüència, hagués de votar a les properes eleccions al Parlament, hauria de triar la papereta de José Montilla per oposició a “este Artur Mas” (ja que, segons ell, no hi ha cap altre duel possible). Deixant de banda el menyspreu pel cap de l’oposició a Catalunya, Leguina també deixava clar que votaria Montilla resignadament i sense il•lusió. Ni poca ni molta, sinó tot el contrari. Hauria de votar Montilla “perquè no li quedava cap més remei” i ho faria tapant-se el nas. Per acabar-ho d’adobar, el vell mandatari madrileny també renyava al president Montilla perquè en comptes de defensar els que l’han votat —xarnegos com el mateix Montilla, segons la fina terminologia del literat/polític— i la llengua castellana, s’entretenia a especular sobre les conseqüències de la sentència del TC.
Com vostès comprendran, servidora no malbaratarà aquest article per parlar sobre els conflictes entre el PSC i el PSOE o bé sobre la poca fe del PSOE en el president Montilla. Tampoc no cal perdre el temps per insistir sobre els equilibris que han de fer els socialistes catalans per mantenir viva la relació amb la seva família espanyola. Tots aquests malentesos són prou coneguts i evidents i no cal insistir-hi més. En canvi, sí que em preocupa l’opinió del senyor Leguina en tant que defineix perfectament l’estat de perplexitat amb què Espanya aborda les relacions amb Catalunya. Vull dir que la virulència dels seus “arguments” em port a creure que encara no han entès res de res. Quan l’expresident de la Comunitat de Madrid afirma que el president català no cal que es preocupi pel sentit de la sentència sobre l’Estatut, això vol dir que no li preocupa la democràcia, perquè la sentència del TC és evident que violentarà la voluntat popular, expressada a les urnes per mitjà d’un referèndum. A més, si un important càrrec socialista afirma que el president Montilla s’hauria de dedicar a defensar la llengua castellana, és que no comprèn que a Catalunya existeix una diversitat lingüística que ell no vol assumir. I el que és més greu, Leguina i molts altres que pensen com ell es deuen pensar que tot el que es diu des de Madrid és fonamental per a Catalunya i que sense les seves opinions el nostre país no pot viure. Així doncs, crec que ha arribat l’hora de començar a posar sordina a les opinions que surten de Madrid. “A palabras necias, oídos sordos“, per dir-ho en la castellana llengua. La política catalana no pot viure contínuament condicionada per les barbaritats que es diuen en algunes tertúlies radiofòniques matinals de Madrid. Tampoc no poc quedar a mercès del PSOE i del PP espanyols, els quals entenen Catalunya com un camp batalla per excitar la seva clientela.
No podem anar a votar a les properes eleccions catalanes amb el nas tapat. Al contrari. Les eleccions a Catalunya seran cabdals i caldrà anar a votar en clau catalana, sense mirar el retrovisor tota l’estona, pendents del que diuen a la capital espanyola. No és cap secret per a ningú que Espanya no entén el que passa avui dia a Catalunya. Tampoc no és cap novetat descobrir que Catalunya té greus problemes amb els interessos i els objectius del govern Zapatero i, també, amb la concepció que té sobre l’organització de l’estat (com ja va passar amb el PP). En fi, com que em fa l’efecte que aquesta situació no es podrà resoldre en pocs mesos, els commino a intentar evitar que la llum del nostre país no es torni crepuscular (per dir-ho a la manera de Leguina) per l’efecte d’un eclipsi involuntari. Els recomano que inspirin fort per ensumar els aires de la política catalana i prou.
