Sabem qui, sense votar-la, va fer alcaldessa Colau, un exsocialista que mentalment ja és de retorn a França i que va pensar que era millor que un independentista no es fes amb la joia de la corona del municipalisme. Espero que n’estigui penedit. L’independentisme viu hores baixes, i no pel fet de no tenir Barcelona. És més, Colau demostra dia rere dia que no cal ser independentista o no, d’esquerres o no, per fer malbé un projecte públic, en aquest cas, la ciutat colossal. Tot depèn del criteri i judici del governant.
Però qui vota Colau ni que sigui en el nombre de regidors necessari per ser la força amb més suport popular? Sense dubte, es tracta de gent que no té res a perdre i que, per tant, tampoc sent el lideratge i la potència d’aquesta ciutat com les seves prioritats. Entre elles, les persones que, per causa de la crisi, ja no tenen res. Segur que moltes van pensar que trobarien feina gràcies a les polítiques actives d’ocupació que prometia Colau. O que l’habitatge estaria garantit, que els desnonaments no sovintejarien. Potser hi creuen encara en ella i potser encara la votaran.
Generacionalment, una part de la baby boom ja ha arribat a la jubilació, i una part de la part, de forma prematura. Creuen que la seva pensió no perilla malgrat que l’esperança de vida la faci insostenible. Tenen temps sobrat per preocupar-se per causes utòpiques de les que l’alcaldessa sempre fa gala, tot i que la major part de les vegades el resultats no l’acompanyin: una transexual que va ser assaltada i colpejada és l’exemple més viralitzat de la falta de seguretat que hi ha a la ciutat, però també en sap el jovent que pateix constantment robatoris de mòbils i portàtils al sortir de l’escola. Per posar un exemple.
Funcionaris i estudiants tampoc veuen perillar la seva feina. Uns la tenen assegurada, els altres encara no han arribat al temps de preocupar-se pel fet de no tenir-la. Si ajuntem els jubilats, el qual temps per treballar ja és passat, tenim una bona fotografia de les persones a les quals el deteriorament de Barcelona, la manca de futur o d’oportunitats o la mobilitat impossible potser els hi resulten irrellevants. Potser van tots en bicicleta (jo també en faig ús, eh!), potser veuen amb bons ulls el galimaties de trànsit que esdevindrà caos quan la normalitat post pandèmia arribi a la feina i a les universitats. Potser creuen aquests col·lectius, si són votants de l’alcaldessa, que la degradació de la ciutat no és el seu problema. Si ho són, quan se n’adonin, potser ja serà tard.
1 
