Us vau assecar la gola demanant líders en lloc de polítics. Es veu que a Europa no necessitem només gestors de les nostres coses, sinó que també volem aquesta mena de pontífex polítics que ens arrosseguen a horitzons dubtosos. Els líders, quins personatges… Al igual que un davanter centre és egoista, un líder és, per naturalesa, egòlatra. És, pràcticament sempre, un personatge pagat de sí mateix. Un visionari convençut que les seves idees són les idees que han de regir la vida de tots nosaltres. Un polític es conforma a cobrar de les nostres butxaques per intentar que els diners dels impostos ens tornin en forma de serveis públics. Un líder, no. Un líder ens vol ensenyar la veritat universal. No és només un funcionari amb talent, és un pare que ens explica el món des de la seva perspectiva. I com la gent és molt variada i complexa, un líder massiu tendeix a simplificar el seu discurs per arribar a tothom. Per afectar els sentiments de tots sense matisos. Per això acaben tots sent uns populistes ridículs.
I així estem, ara mateix. Amb lideratges incendiaris. El contrari del que significa la democràcia, un sistema imposat arran de la Segona Guerra Mundial que intentava assegurar que el lideratge era una fórmula política, i no pas una mena d’unció divina. El gran èxit de la Pau i la democràcia és que els polítics siguin persones que intenten fer bé la seva feina. Però això requereix que els ciutadans actuem com homes i dones madurs. Gent absolutament responsable que no busca una solució ràpida sinó una gestió eficient. Amb la de coses que tenim avui en dia per abocar les nostres inquietuds transcendentals… Religions asiàtiques, religions occidentals, religions antigues, ioga, running, futbol… però a Europa, i especialment a Espanya, estem acostumats que els líders potents i poderosos ens facin sentir millor prenent les decisions que no ens agrada prendre. Molts se senten reconfortats quan un aprenent de tirà els diu com han de fer les coses. L’exit de l’ultradreta és la confirmació d’una tendència mental històrica. És el mateix èxit que va tenir el Brexit quan molts britànics van trobar una resposta fàcil.
I també nosaltres, els catalans, hem apostat la nostra dignitat nacional a uns líders en qui hem confiat com si fossin gurús religiosos. Encara ara demanem permís a un senyor que viu a Bèlgica. La política ha d’estar gestionada per gent que no cregui tant en ella mateixa. Ens calen persones que sàpiguen seure en una cafeteria a llegir el diari sense sentir la necessitat constant de liderar un poble. Déu salvi els corruptes del Partit Popular. Perquè mentre la dreta espanyola es dedicava a guanyar diners en B no s’interessava per liderar el poble cap al feixisme. Vés a saber què passarà ara que tots s’han adonat que la gent segueix buscant un líder carismàtic que li faci de pare. Estem perduts.
