Aquesta és la pregunta que ens haurien de fer contínuament el tripartit de JxC ERC i la CUP als votants independentistes per mirar de remoure’ns l’ànima. El moll de l’os del conflicte entre Catalunya i Espanya és la identitat nacional. O ets català o ets espanyol. Per això la qüestió lingüística és allò que desperta els odis més enfrontats entre les dues bandes. Parlar o no català demostra també un posicionament polític. No és estrany doncs que els diputats de C’s, PP (i ara alguns del PSC) rebutgen parlar la llengua de la Nació en el Parlament. Volen deixar sempre clar que això és Espanya. Política colonitzadora.
Mentrestant, les ànimes càndides (excepte quan han de cobrar) dels anomenats diputats independentistes, ignoren deliberadament aquestes coses perquè així no criden al mal temps. Ells se senten còmodes en l’escenari de l’anomenada “repressió” tot traient a passejar sempre que poden els Sants Cristos Grossos dels presos i exiliats. Com que només justifiquen derrotes, pensen que el votant i contribuent no els podem exigir victòries. Sembla que els bons salaris que cobren són per acumular fracàs darrere fracàs.
El relat i l’estil que conformen aquests partits estan passats de rosca, no motiven ningú i només es mantenen per la manca d’alternatives d’un règim esgotat que només genera mediocritats. Ho saben, i faran tots els possibles per barrar el pas a qualsevol que tingui una idea forta de Catalunya i un estil polític dur que encari als catalans amb la nostra realitat de poble colonitzat. No podem tolerar que continuïn considerant-nos una gent immadura a la qual no se li pot dir la veritat. Malgrat els focs d’artifici del nou espai convergent o el sorprenent nou “sentit de govern” d’Esquerra, no costa gaire entreveure que els seus dies de “glòria” s’acaben. Ni motiven, ni generen esperança, ni saben on van. Es limiten a gestionar les frustracions dels independentistes de bona fe.
No cal tenir un gran sentit polític per detectar que darrere d’aquest escenari de desconcert i desmoralització s’obren noves possibilitats electorals. La fi d’un cicle cal saber-lo veure. Ho fa l’independentisme que viu al marge de l’oficialitat? Massa sovint semblem només obsessionats a denunciar les mancances i les renúncies dels nostres polítics. Pensem que només obrint els ulls als nostres connacionals, ens faran confiança de forma automàtica. Això és desconèixer bona part dels mecanismes que mouen el sentit del vot. Obtenir l’aval de la gent catalana significa arribar al cor i activar els seus sentiments més positius. És així com es canalitza la força del nostre poble.
Però aquest independentisme alternatiu no és encara prou fort per permetre’s no tenir un sentit polític i patriòtic que el faci unir les seves diverses forces. La unitat per la unitat no garanteix la victòria, però pot evitar la nova desfeta que significaria tenir els mateixos fracassats al Parlament després de les eleccions vinents. Perquè només l’entrada un nou actor a l’hemicicle del Parc de la Ciutadella que jugui la carta del patriotisme ferm i la voluntat per catalanitzar tots els racons de la nació, pot sacsejar el plàcid escenari actual.
Per tot plegat, celebro l’aparició ara fa una setmana del “Manifest per a una candidatura que faci efectiva la independència de Catalunya”. Els seus signants reclamen l’acord dels partidaris que volem trencar amb Espanya per la simple raó que volem deixar de ser espanyols. Qui pot negar-s’hi? Continuar votant als mateixos de sempre és la millor garantia per esdevenir “rojigualdo” eternament.
