D’aquí a un temps, quan s’estudiï l’actual període històric –període clau i de transformació del qual tenim la sort de ser-ne contemporanis per més que ara no ens ho sembli–, es veurà la força de Catalunya i el seu paper determinant en l’ensorrament, com un castell de cartes, de la mascarada sorgida arran de la mort de Franco i anomenada “Transició”. Només cal escoltar les declaracions d’Albert Rivera, Inés Arrimadas, Pablo Casado, Cayetana Álvarez, Carina Mejías…, és a dir, només cal escoltar aquests nous portaveus del Règim del 1939 per veure fins a quin extrem han embogit i ara, completament nus, sense ni tan sols una ‘camisa azul’ que els tapi les vergonyes, es mostren com el que realment són: la ultradreta més tenebrosa i perillosa d’Europa.
Mentiders fins al moll de l’os, ultranacionalistes espanyols fins al paroxisme, catalanofòbics per definició, Vox, PP i Ciudadanos rivalitzen entre ells davant dels micròfons i de les càmeres dels mitjans de comunicació per ser dignes sentinelles del darrer missatge de Franco al Borbó Joan Carles: «El día antes de morir, Franco me cogió la mano y me dijo: “Alteza, la única cosa que le pido es que preserve la unidad de España”. Y eso quiere decir muchas cosas…» I és el que fan. Per això l’ideari polític d’aquests tres partits es resumeix en els tres mots bíblics del profeta del Ferrol: “Unidad de España”. És per això, també, que el seu programa electoral és l’expressió d’aquesta obsessió. Fixem-nos en la darrera frase de Franco: “Y eso quiere decir muchas cosas…“. Ho capta, el lector, que per la ‘unidad de España’ tot s’hi val? Tot. Absolutament tot. Tot és legítim: criminalitzar urnes, apallissar votants, espiar polítics, fabricar falsedats, empresonar innocents, muntar judicis-farsa, prohibir colors, prohibir paraules… Tot s’hi val. Perquè per damunt dels valors democràtics, per damunt fins i tot dels drets humans, hi ha la “unidad de Espanya”.
Conseqüents amb aquest ideari, Cayetana Álvarez diu que “cada centímetre de Catalunya és de tots i cadascun dels espanyols“; Ignacio Garriga, de Vox, diu que “TV3 ha estat una maquina de guerra“; Carina Mejías, de Ciudadanos, referint-se als presos polítics, diu que “els qui són a la presó han de demanar perdó“; i Pablo Casado diu que el PP és “una oferta d’alliberament” de Catalunya.
Franco deu estar content, a la tomba, en sentir-los. Per als totalitaris, la solució de conflictes per mitjà de les urnes és “colpisme”, els mitjans de comunicació aliens al Règim són “maquinària de guerra”, els dissidents del Règim, a més de ser empresonats, “han de demanar perdó”, i Catalunya, segons José Borrell, és una societat malalta que ha de ser “desinfectada”, i segons Pablo Casado és una societat que ha de ser “alliberada”. “Desinfectar” i “alliberar” són exactament els mateixos conceptes que feia servir el franquisme per justificar les seves accions.
Ells no eren colpistes, ells no eren feixistes, ells no eren antidemòcrates, ells eren “alliberadors”. I quan van entrar a Catalunya i van prohibir la nostra llengua, ens van emmordassar i ens van imposar les seves lleis totalitàries ho feien pel nostre bé, ho feien per alliberar-nos. Ens alliberaven de nosaltres mateixos, com també van ser alliberats tots els indígenes de les terres d’ultramar sota la bota de Castella: van ser alliberats de la seva història, de la seva cultura i de la seva llengua. Mèxic li ho ha recordat, a Espanya, i Espanya, en comptes de demanar perdó, ha contestat amb insults i desqualificacions. Ha transcorregut més de mig mil·lenni i continuen atrapats en el temps. Tots els seus moviments responen a un mateix objectiu: imposar la “unitat d’Espanya” i, en cas de reeixir, recuperar el nom original i poder-ne dir ‘Castella’. Així doncs, Catalunya, convertida en part de Castella, esdevindria la seva cobejada perifèria; és a dir, part integrant i indivisible –¡por fin!– de la sagrada “unidad de Castilla”.
