Volem un Mandela?

"La transició que fa a Sud-Àfrica és una transició a l'espanyola, una ruptura pactada en la que els partidaris del vell règim no són escombrats sinó que se'ls atribueix un paper determinant"

Gairebé tots els que hem llegit i ens hem emocionat amb el llibre d'en John Carlin El factor humà ens hem dit d'una manera o altra: tan de bo tinguéssim un Mandela! El llibre és un cant a la intel•ligència política de Mandela, a la seva capacitat de persuasió i de lideratge, a les seves virtuts humanes innegables. Certament, per arrodonir el relat hi ha aspectes de la vida de Mandela i de Sud-Àfrica que no hi apareixen gaire, però aquest és un recurs narratiu normal: el llibre no pretén explicar-ho tot, sinó oferir un fil d'interpretació de la història que el lector pugui anar seguint per arribar on el llibre vol arribar. En aquest sentit, el llibre és més ric i menys esquemàtic que la pel·lícula, que acompanya menys a l'espectador per aquest fil narratiu i per tant el prepara menys per assumir-ne les conclusions i les emocions finals.

Però tornem a Mandela. Els qui llegim el llibre incrementem la nostra admiració per ell. Però estic absolutament convençut que moltes persones de les que diuen després de llegir-lo "Volem un Mandela", apedregarien a la plaça pública a qualsevol que fes aquí de Mandela. Vull dir que el Mandela del llibre és un personatge visionari i que té molt clars els seus objectius a llarg termini, però en el dia a dia és un reformista, un pragmàtic, un polític que fa bandera del realisme i que renúncia i fa renunciar als seus als objectius maximalistes inicials i els porta a acceptar solucions pactades, transicions eclèctiques. Mandela és un pactista. Creu que té raó i que la força dels fets acabarà donant-li. Que només cal obrir una escletxa en una situació negativa, perquè les coses amb el pas del temps ja s'aniran posant lentament al seu lloc. Però no té pressa i la seva feina principal és convèncer als propis de les renúncies que cal fer i convèncer als adversaris que aquestes renúncies són sinceres i no tàctiques.

A molts polítics que en altres circumstàncies han fet de Mandela –potser sense l'èpica i la biografia d'aquest gran personatge- se'ls ha blasmat precisament per les mateixes coses que es lloen en el cas de Mandela: perquè han acceptat retallades en el somni, perquè han preferit una pau que s'empassa velles injustícies que no pas la recerca de la justícia total encara que s'endugui per davant les expectatives de pau. Això, admirat en Mandela, ha estat criticat en molts altres polítics. No ens enganyem: la transició que fa Mandela a Sud-Àfrica és una transició a l'espanyola, una ruptura pactada en la que els partidaris del vell règim no són escombrats sinó que se'ls atribueix un paper determinant. En un cert sentit, Mandela és un personatge simètric a Suárez, i El factor humà un llibre emparentat amb Anatomía de un instante de Javier Cercas. El pragmatisme i el pactisme de Mandela és admirat per gent que en altres circumstàncies defensa el tot o res i consideraria a qui fes de Mandela un traïdor als seus. Però Mandela ha tingut, i jo crec que es mereix, bona premsa. I ara, un Morgan Freeman encarnant-lo. Tot hi ajuda.

 
 

Comentaris