Quan unes quantes persones poden redefinir al lliure albir què és violència i què és justícia, un i un altre cop, obertament, davant la premsa, davant altres països, i davant imatges que fan mal, és que les coses han deixat d’anar malament i van pitjor.
Sí, perquè que la violència l’exerceix sempre qui la nega, i que la justícia ?la dels jutges, la de les lleis? és, a la fi, una qüestió de poder un tant inútil, poc humana i poc eficient, ja ho sabíem: només cal veure, governi qui governi, la distància real entre la vida humana i les lleis d’igualtat, les lleis contra les violències contra les dones, la manera com s’apliquen les mesures cautelars sobre les víctimes ?sempre malament i tard? i mai sobre els maltractadors i els assassins, o les lleis de conciliació laborals. I podria seguir amb lleis sobre dret a l’habitatge, lleis sobre salvar vides als oceans, i sentències judicials.
Si no va de lleis, doncs, si no va de tenir el poder per definir què és justícia i què és violència, perquè va de vida humana, potser podríem aprendre d’allò que han fet tants i tants cops les dones feministes al llarg de la història i arreu del món: distanciar-se dels instruments i dels aparells de poder. Moltes feministes s’han distanciat d’aquells llocs des dels quals s’ha decidit inventar la realitat, fer discurs sobre allò que és violent o legal, i fer discurs sobre allò que és legítim i necessari en funció de lleialtats per a romandre una legislatura més o per a guanya-la. Ho van fer les dones de molts països americans en acabar-se els anys setanta, i ho van fer moltes dones de països europeus, també, pels volts dels mateixos anys: grups, i no partits. Justícia humana, i no institucional.
Virginia Vargas, dins el seu “Feminismos en América Latina”, citant diverses altres veus, parlant de les relacions polítiques entre dones i esquerres, explica que “els partits no van aconseguir modificar, en allò substancial, el seu caràcter autoritari i excloent (…) i es van allunyar de les dones i homes concrets que lluitaven quotidianament contra la fam, la misèria, pel reconeixement dels mínims drets com a ciutadans i ciutadanes, per a ampliar la democràcia”. Explica que moltes dones feministes, doncs, van marxar dels partits.
Davant l’autoritarisme de l’abat, davant la desavinença sobre què era just i què era violent, Hildegarda va marxar al segle XII amb altres monges a fundar una nova abadia. Van plantar-ho tot i van marxar a l’altre costat del Rin, a Rupertsberg, i hi van decidir, entre totes, com els calia viure. Christine de Pizan, l’any 1405, en la seva “Ciutat de les Dames” escrivia ?sobre crear i aixecar i sostenir una realitat més enllà de la violència i dels sentits de la justícia en un món europeu que s’esmicolava en la tensió entre l’humanisme i l’economia del benefici? que “l’edificació de la ciutat que tens l’encàrrec de construir, i que aixecaràs, serà molt més forta; de comú acord hem decidit que et proveirem d’un morter resistent i incorruptible perquè facis fonaments sòlids”.
S’assembla molt a allò que vam fer el dia 1 d’octubre, ho he de dir: ens vam organitzar, molt, molt més enllà dels partits polítics, i vam fer una cosa que era de sentit comú. A partir de grups de treball, en reunions, en decisions comunes. Va ser molt de vida humana, aquell dia i els d’abans, i els de després.
Voldria que fos sense partits, i feminista, això que hem de resoldre i que tenim entre mans, aquí, a Catalunya.
