Dimecres. Tres quarts de set. Tot just he acabat de lliurar els darrers projectes als meus clients. Tanquem la paradeta per avui. És l’hora d’enfilar les vambes i la roba de córrer, sense oblidar el frontal i una mica d’aigua. Amb un ritme d’escalfament, surto del meu barri, Montilivi, direcció Vista Alegra. M’enfilo amunt vorejant les muralles de Girona, i més amunt encara fins a arribar a Torre Gironella, el meu antic barri. D’aquí tenim una baixadeta fins a arribar davant del restaurant El Cul del Món, el lloc de trobada. Veig els companys i les companyes més assidus, i molta més gent de l’habitual. Somriures, bon ambient i moltes ganes de passar-nos-ho bé als corriols del massís de les Gavarres.
Ens fem una foto de família, ens dividim en tres grups segons el nivell de cadascú, i ens endinsem a la Vall de Sant Daniel. Al meu grup d’avui hi havia molt de nivell. Em va venir al cap el primer dia que vaig sortir a córrer amb la bona gent del Trail Running Girona. Recordo haver patit una mica, tot s’ha de dir. No hi estava acostumat. Però gràcies a la passió que m’han encomanat la gent del club, el mestratge dels més veterans i les ganes de descobrir i gaudir de la muntanya, el patiment es va esfumar ràpidament per donar pas al plaer. No hi ha res com compartir moments amb gent que estima el que fa.
La muntanya té un poder d’atracció irresistible. Més enllà de la grandiosa sensació de llibertat que ens encomana, és un lloc de grans aprenentatges, d’aquells que queden per tota la vida. Un lloc de meditació i d’introspecció. Un lloc de converses profundes. Un lloc on la vida raja, on les perspectives són infinites, on una persona pot reconciliar-se amb ella mateixa. Però també és un lloc on cal ser prudent i previsor, on el perill és sempre present, on cal vigilar el pas constantment. El més bonic de tot, però, és que es pot compartir. És un lloc que uneix i que ens fa més forts, més madurs i més savis. És un lloc que ens ensenya que la paciència té premi i que el respecte és la base de qualsevol relació.
Personalment, puc dir que la muntanya m’ha fet créixer com a persona. Ha sigut com a una petita revolució on he descobert una part de mi que no coneixia prou, una part de mi que estava amagada. M’ha ensenyat a superar-me, a valorar tant el meu propi esforç com també el dels altres, a estimar les coses que faig, a menjar més sa, a treballar més a gust i a ser més respectuós del meu entorn. També m’ha fet descobrir gent meravellosa i establir amistats precioses. En definitiva, m’ha ensenyat a viure millor. I això no té preu.
