Construir un país lliure va més enllà de tenir un Estat propi, però disposar del propi Estat n’és una condició necessària, encara que no suficient. Aconseguir l’Estat propi, per viure en un país lliure i més just per a tothom, ha estat i és el somni de molts catalans, des de fa una pila de generacions. I ho és singularment dels centenars de milers de vells i nous catalans, de totes les procedències i ideologies, que de forma multitudinària hem sortit al carrer, des del 2010 ençà, amb un clam unitari, cívic i festiu.
Els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats han estat guanyats per un moviment popular transversal, que arrenca amb força amb les consultes per la independència del 2009 i que s’estructura d’una forma excepcional a través de la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, l’any 2011, en el que ha estat el veritable motor de la revolta del somriure. I és que l’ANC és una eina extraordinària, singularíssima, de la fortalesa i independència de la qual depèn, en molt bona part, l’èxit del nostre procés d’alliberament nacional.
Per això quan dimecres passat llegia a diversos mitjans el manifest electoral d’un grup de socis de l’ANC, que acabaven de presentar la seva candidatura a les eleccions per cobrir alguns dels 77 llocs del seu Secretariat Nacional, vaig sentir un calfred a l’esquena i, alhora, vaig intuir que havia arribat l’hora de la veritat. Aquella amenaça que vam saber preveure quan vam fer els primers passos del camí que ens va portar a la fundació de l’ANC, havia arribat. Per evitar el que li va passar a l’Assemblea de Catalunya, aviat farà quaranta anys, vam idear un antídot que fins fa poc s’ha mostrat eficaç: l’adscripció individual enlloc de la representació d’entitats o partits, com havia estat llavors. Però si els partits van dinamitar l’Assemblea de Catalunya pocs mesos després de ser legalitzats, ara han hagut d’anar introduint en el Secretariat Nacional a persones de la seva obediència per poder tenir l’ANC controlada i sotmesa a la seva estratègia partidista. Pel que veig, estem presenciant l’assalt final. Mai ningú no havia gosat anar tan lluny a l’hora de tensar la corda i fer un pols a la Junta Electoral que organitza els comicis entre els seus associats i, per extensió, al conjunt de l’organització.
Almenys una part dels 22 signants del manifest eren conscients del que estaven fent, ja que han format part del Secretariat d’aquest darrer any i, per tant, eren coneixedors de la normativa electoral i dels canvis introduïts als estatuts de l’entitat durant la darrera Assemblea General celebrada recentment a Manresa. Vull creure que la resta, o almenys una part de la resta de signants, no n’era del tot conscient.
No es tracta només d’infringir una normativa electoral que impedeix formar equips, es tracta d’alguna cosa molt més greu que atempta contra la raó de ser de la mateixa ANC. És un intent descarat de neutralitzar el paper de l’Assemblea en el futur immediat i subordinar-la definitivament als partits polítics. Si la iniciativa neix d’aquest petit grup de membres de l’actual Secretariat -com Agustí Alcoberro, Liz Castro, Anna Pérez o Josep Sabaté, signants del manifest- o neix d’un o més partits que hi puguin ser al darrera, potser ho veurem just abans de la jornada de votació si passa el mateix que l’any passat. Llavors, almenys un dels partits va fer circular llistes recomanant el vot a uns candidats concrets, entre els quals -curiosament- hi figuraven els esmentats.
Com poden imaginar-se, m’atreveixo a dir tot això perquè hi ha proves que les coses van anar així l’any passat i perquè en les darreres eleccions vaig formar part de la Junta Electoral…. i en vaig veure de molt gruixudes. Però la millor prova me la donen els mateixos signants del manifest electoral ‘Un país per viure lliures; viure lliures per un país’, àmpliament difós. Busquin-lo per Internet, que hi trobaran tots els seus impulsors i veuran que el seu manifest no diu res més que el que ja diu el Full de Ruta aprovat a l’Assemblea pel que fa als grans objectius immediats de l’ANC: eixamplar la majoria social, recuperar el protagonisme de la societat civil i preparar-nos per afrontar els reptes de la transició. Amb tot, es deixen una part fonamental de les propostes del Full de Ruta -recuperar la incidència política en el procés- i desdibuixen el protagonisme de l’ANC, limitant-lo al terreny de joc de l’independentisme cívic.
I aquí és on ensenyen el llautó de debò. De fet, no fan res més que insistir en el paper que han jugat en el Secretariat d’aquest darrer any i, els que ja vénen d’anteriors secretariats, el que també van jugar abans, quan un d’ells -en Josep Sabaté- fins i tot intervenia en nom d’un partit directament. No volen que l’ANC torni a ser un actor polític del procés, creuen que l’ANC ha d’abandonar la tasca política de pressionar els nostres partits quan cal i intenten que l’ANC es limiti a l’activisme cívic.
Davant de tanta hipocresia només puc dir PROU i UNITAT. Unitat de la bona gent de l’ANC, sovint acusada d’anar amb el lliri a la mà, per desterrar aquestes velles formes de fer política i UNITAT per fer una ANC més forta i més preparada que mai. Preparada per resistir i desobeir el que ens vindrà de fora i preparada per tornar a assumir fins a les darreres conseqüències el paper que la societat civil organitzada ha tingut en aquest procés des del començament. Hem aconseguit que allò que va començar des de la societat civil fos assumit per les nostres institucions nacionals i municipals i per una part important dels partits polítics catalans. Sense una ANC forta i unida aquest procés no hagués existit i sense una ANC forta, unida i decidida, no pot tirar endavant. Cadascú té el seu paper i estic segur que nosaltres assumirem la nostra responsabilitat. Només així ens garantirem un futur ple de confiança, un futur de persones lliures en un país lliure!
