La saviesa popular adverteix que passa sovint que les coses urgents no deixen abordar les qüestions més importants. Què és ara mateix el més urgent i el més important? En aquest cas passa que ambdues coses coincideixen i que la conjuntura econòmica i els seus efectes socials haurien de situar-se al capdavant de les prioritats pels efectes actuals i pels riscos de futur. Evidentment que hi ha qui aprofita de forma interessada la crisi com a excusa per mirar d’evitar que es plantegi qualsevol altre debat com si no fos possible caminar i menjar xiclet a l’hora. Però no es pot caure en el parany de respondre a les preocupacions reals com si no passés res, com si no fóssim cada dia una mica més pobres.
Ja fa uns anys que el catalanisme va concloure que si no situava al capdavant de la seva raó de ser els interessos i el benestar dels catalans podia caducar com a ideologia. Ara, quan es debat la legalitat de l’instrument que ha d’augmentar l’autogovern –el nou Estatut- no podem fer el badoc mirant-nos al mirall, cal demostrar que la proximitat és un valor afegit per advertir i solucionar els problemes propis. La crisi és global, però no afecta de la mateixa manera tots els entorns econòmics, empresarials o socials, sinó que ho fa d’acord amb les seves característiques.
Cal tornar a aplaudir la valentia del conseller Castells per denunciar que el govern espanyol no ha agafat el toro per les banyes i que no fa tot el que pot per fer front a la crisi. Però aquest reconeixement no significa un eximent de les seves responsabilitats. Està fent de la seva banda el govern de Catalunya tot el que pot? A l’un i a l’altre els haurem de jutjar al final pel que han fet i no pel que han dit, i tot i les anunciades mesures de contenció de la despesa el govern només ha deixat de gastar quan no ha pogut pagar.
És veritat que crisi n’hi ha hagut sempre -com ens recorden alguns- i que d’aquesta en sortirem i d’altres en vindran. Però de la qualitat i la velocitat de les nostres respostes en depenen ara, com ha passat sempre, moltes coses. Avui, tants anys després, no cal oblidar la principal motivació de la revolta dels segadors que van entrar a Barcelona al crit de Visca la terra, mori el mal govern. La misèria va ser el que els va portar a no tenir res a perdre. Un altre dita adverteix que el poble que no aprèn dels seus errors està abocat a repetir-los.
