El virus

"Fins que no han estat públics l’assetjament i l’encobriment, de forma interna res s’havia mogut, tot i les denúncies i els protocols que hi havia"

Aquests dies he estat fent molts actes parlant de com de difícil és ser dona en el món de la política, quines renuncies hem de fer per poder ser-hi i quines violències masclistes hi patim. El poder ha estat tradicionalment patriarcal i voler entrar als llocs des d’on s’exerceix, per canviar-hi les formes, el contingut de les polítiques i ocupar els espais de decisió, fa que, sovint, es torni encara més virulent contra nosaltres, les dones.

Darrerament he rebut molts missatges de dones polítiques, de tots els partits, que m’han fet un #metoo dient-me que elles també han patit assetjaments varis en l’exercici del seu càrrec públic, en el camí per tal d’arribar-hi, o dins de la seva organització. Sabíem que el masclisme era transversal, però aquesta és prova fefaent de que no té ideologia, edat, raça ni ingressos predeterminats. Totes el podem patir. De fet, una de cada tres de nosaltres patirà violència masclista en algun moment de la seva vida, dades oficials. Imagineu la realitat, que sempre supera la ficció i les estadístiques.

La qüestió és que, arrel de la denúncia pública, de narrar uns fets viscuts, cada dia se m’apropen moltes dones anònimes i m’expliquen que elles també, que han patit tot tipus de violències masclistes. Algunes encara guarden el secret, altres s’han empoderat prou per explicar-ho públicament, però pràcticament cap ha denunciat penalment l’assetjament, l’abús, l’agressió. Són conscients de la revictimització que patiran per part de policies, jutges, companys de partit i de la societat en general, acostumats a dubtar d’elles, les exagerades, i creure’ls o excusar-los a ells, els malinterpretats. Aquestes dones també són conscients de les poques garanties de no perdre el temps, amb una justícia on, encara avui, la càrrega de prova recau en la dona i no en l’agressor. Merda de patriarcat que n’ha fet patir tantes. I no em vingueu amb denuncies falses, que aquest és l’argument #fakenews de VOX i la seva ideologia de gènere en contra del moviment feminista.

Hem començat la setmana amb la dimissió d’un conseller i veníem de la d’un alcalde. Ha costat.  De fet, fins que no han estat públics l’assetjament i l’encobriment, de forma interna res s’havia mogut, tot i les denúncies i els protocols que hi havia. Però, un cop més, se’ls ha posat a ells al centre del focus mediàtic, i no a les dones agredides o als fets en si mateixos, de qui l’opinió pública i els partits poc se’n han preocupat. Contradiccions, avantatges i perills de mediatitzar els casos sense tenir en compte que elles necessiten suport, acompanyament i protecció, que els protocols fallen, o no s’apliquen, i que cal millorar-los constantment. Aquest debat no l’hem tingut, ni nosaltres, ni els partits, ni l’administració pública. Ells, sempre ells; en un món sálvame deluxe mai són elles.

L’exemplaritat que abanderaven uns no és lloar un partit ni un exconseller, sinó a les dones assetjades que, fent-ho públic, han provocat la dimissió, la fi dels silencis, la camaraderia i l’omertà d’assetjadors i còmplices necessaris per a mantenir el seu poder, i abusar-ne. Per sort, elles, valentes, han decidit deixar de rentar la roba bruta a casa, empoderar-se i parlar, sabent que la transparència és l’arma més poderosa que tenim i que els afers interns són la major contradicció a les esquerres. El llistó hauria de ser a la seva alçada, ni més ni menys. Qui les tingui a prop que les acompanyi, que no és gens fàcil. La resta, donem-les-hi tot el suport i atenció obrint el debat sobre el masclisme al món de la política, la gestió que es fa d’agressions i assetjaments i les xarxes de silencis i connivències que existeixen, per desmuntar-les.

Sorprèn també que no hagi estat una decisió de Govern, com a conseller i amb treballadores públiques assetjades a qui calia defensar. Reduir-ho tot a l’espai intern dels partits és molt poc sensible amb les víctimes. De la mateixa manera, veure diputats, d’Esquerra i Junts per Catalunya, utilitzant les agressions masclistes com una arma partidista i electoralista, en lloc de posar les dones agredides al centre, m’ha produït una profunda pena, la de constatar que no entenen què és per nosaltres, les dones, aquesta xacra.  

 

Les acusacions i alliçonaments creuats contribueixen a la desprotecció i reparació de les agredides. A banda, el càstig a agressors i encobridors no hauria de formar part de les lògiques polítiques electoralistes de desgast del contrari. Així les dones esdevenim, un cop més, un camp de batalla en entorns on, encara, domineu i maneu vosaltres, els homes, i no aconseguiu més que revictimitzar-nos i deixar-nos soles, per variar.

Cal un pacte nacional per evitar que el masclisme sigui utilitzat electoralment. Calen mesures contundents i compromisos ferms per posar-nos a nosaltres al centre. Cal millorar els protocols i aplicar-los. Cal parlar i no callar. Cal actuar per sobre de l’omertà. I és que, al final, el virus patriarcal és tant nociu i afecta tantes dones que tots hi hem de lluitar, amb tot, per a evitar nous contagis.

 

Comentaris