Per dissabte 25 de novembre pràcticament tots els diaris havien editat les seves portades amb el reclam de la necessitat d’aturar les violències contra les dones. Els dies anteriors també els mitjans i les diferents campanyes institucionals s’havien anat fent ressò d’algunes dades: el 28% dels joves, a Catalunya, considera normal controlar la seva parella, una de cada tres dones a Barcelona ha patit violències greus, i una de cada quatre dones catalanes ha estat assetjada per homes a través de les xarxes socials, per exemple. Uns dies abans, també, el judici per la denúncia de violació múltiple d’una noia jove als San Fermines va ser notícia i motiu de nombroses opinions a xarxes i mitjans.
Les notícies d’ assassinats, de violacions, d’ assetjaments i de diferents formes de violències masculines contra les dones, els dies de cada dia, però, o surten a seccions dels diaris com “societat”, o no apareixen. Les discussions a xarxes i les opinions a mitjans, a més, o reafirmen estereotips, o fan sortir el pitjor dels homes que no volen mirar de cara la realitat o no volen mirar-se al mirall: fan sortir el judici, la presumpció contra les dones, o la negació de la realitat.
Què diem, les dones, quan sortim als carrers a dir “Jo sí que et crec” i portem cartells que diuen que “la justícia és patriarcal”?, què diem quan caminem a centenars pels carrers de les ciutats els 25 de novembre, i cada cop que ens en maten una altra, cada cop que coneixem nous casos d’abusos?, què diem més en silenci que cridant, tot acompanyant-nos sobre tot entre nosaltres?
Diem, entre d’altres coses, que nosaltres sabem que la masculinitat s’afirma molts cops violentament en els cossos de les dones, i que aquesta és una realitat dramàtica que fereix, que mata, que s’institucionalitza, que es disculpa i que es relativitza.
Del judici per la denúncia de violació múltiple de fa uns dies en vam parlar molt, moltes dones: perquè de sobte -i no del tot inesperadament- els gestos del jutge jutjaven la jove que havia denunciat haver estat violada per cinc homes que es feien dir, habitualment, “la manada”: cinc homes que, abans no fossin detinguts per acusació de violació, ja se sobreentenien a sí mateixos animals, perquè “les manades” ho són d’animals. En vam parlar molt, moltes dones, del judici. Parlem molt de com es fan servir els cossos de les dones, de les campanyes que ens els converteixen en coses, de com es violenta, cada dia, institucionalment, la llibertat femenina.
En parlem molt, moltes dones, però parlem una llengua diferent, nosaltres.
Una llengua que no cap dins les institucions que jutgen, que legislen o que governen sense mirar de cara que les violències de tants homes contra tantes dones expressen una gran crisi, un anar perduts ells al costat d’una realitat molt gran nostra de llibertat.
No és una guerra, perquè nosaltres no hi som. No servirà cap pacte de cap estat, perquè nosaltres no negociem ni vides ni llibertats.
La nostra llengua empatitza, sororitza i reconeix moltes formes de llibertat, i és aquesta la política amb la que molts pocs homes poden i saben dialogar, però serà aquesta.
