El món està ple de bona gent. Persones capaces de carregar-se a l’esquena les perversions i maldats dels altres. Al mal temps bona cara. Tot amainarà, tot escamparà, tot s’arreglarà. Si es tanca una porta s’obre una finestra, d’un mal se’n gira un bé, demà el sol tornarà a lluir.
Aquesta bona gent és la que arriba un dia a casa i es troba el pany canviat, ocupes cuinant amb les seves cassoles, dormint als seus matalassos i ensabonant-se amb el seu gel per a pells delicades. I en lloc d’anar a la guerra van al jutjat. Renuncien a la puntada de peu i a la força dels punys, castren el pensament d’agafar pel coll el carallot que els ha robat el pis i marxen disciplinats a la Ciutat de la Justícia, confiats que a la casa de tots els serà més fàcil recuperar la seva.
Les persones de bé confien en les lleis, sense adonar-se que aquestes lleis les apliquen els jutges i no els homes justos. Els darrers et tornarien la casa que has pagat quan encara no hauries obert la boca per demanar-ho; els jutges, després de setze mesos de rumiar-s’ho, li demanen un euro a l’ocupa per renovar-li la llicència que li permet romandre assegut al teu sofà, mirar la teva televisió i encendre la teva calefacció.
Les lleis són les que són, nosaltres només les apliquem, argumenten els togats cada cop que una decisió viola el sentit comú. L’abús de l’excusa queda demostrat en el fet que la policia sap a cada moment quin jutge de guàrdia és el que convé per garantir l’adopció de certes resolucions.
La bona gent fa girar el món amb la seva paciència. Però de tant tocar-los la cara des de la judicatura arribarà el dia que se’ls esborrarà definitivament el somriure. Quan l’ase dels cops diu prou, és prou; llavors no hi ha manera de moure’l i cal vigilar amb les guitzes.
