Ana Pastor, presidenta del Congrés espanyol, ha tingut una idea, ella sola, i sense consultar-ho a ningú s’ha llançat a la piscina i ha decidit tirar pel dret i fer política d’Estat com si fos la cosa més normal del món. A la tornada de vacances, un bon dia ofereix al president Torra, sense concretar massa, una tribuna parlamentària per explicar-se i un combat de gladiadors on s’hi pot deixar la pell o sortir-ne com un campió.
Vine a Madrid, Quim, i en parlem. De sobte, Ana Pastor obre una porta i ningú, ningú, no demana el seu cap en una safata de plata. Ni el de Torra. La jugada és fina, relliscosa i esmolada. Segons sembla, Ana Pastor mou fitxa al marge del seu partit (ens ho creiem?) i també sembla ser que al marge del govern Sánchez (seguim mamant-nos el dit?) i ja no diguem del Preparao i tota la casta judicial i mediàtica que té segrestada Espanya.
Quan ha anat per lliure el poder legislatiu, a Espanya? El judicial, l’econòmic, l’eclesiàstic i el policial-militar, sí, sempre que volen, però el Congrés dels Diputats? Costa de creure. Més aviat s’intueix que després de l’amable passejada pels jardins de la Moncloa i enmig de tota l’esbroncada apocalíptica d’aquest estiu, s’han mogut discretament algunes coses.
La política és molt més, evidentment, que el màrqueting cridaner, les amenaces, els titulars explosius, els llaços grocs o les crides més romàntiques i exaltades. Pots sortir a amenaçar amb el 155 al mateix temps que, en secret, tempteges el terreny per si és possible obrir un cert diàleg. Pots cridar a la revolució mentre t’asseus amb el teu adversari, sabent els dos que, si no surt bé, ho negareu i no haurà passat res.
En qualsevol cas, temps al temps i molta atenció als jocs de mans, a una banda i l’altra.
Tothom sap que, tard o d’hora, alguna cosa s’haurà de fer. Això, però, no serà abans que acabi la partida: cal veure si l’abús judicial de la llei i la força bruta policial guanyen la partida a les legítimes, i perillosíssimes, aspiracions democràtiques dels que volen resoldre això a les urnes.
Si es posa a votació la independència (ni que sigui camuflada com un referèndum d’autogovern), el següent serà votar la monarquia o la reforma laboral.
Aquí entra en joc Ana Pastor, donant cobertura a una subtil operació, encara no desautoritzada per ningú. És hora d’explorar nous terrenys de joc, ja que comença a ser evident que la repressió no assolirà els seus objectius i que Espanya pot sortir-ne internacionalment molt tocada. Després de les garrotades, els xantatges, els ostatges de les presons i l’exili i fins i tot el cínic intent de provocar un esclat de violència, cal explorar noves fórmules i emblanquinar una mica la imatge democràtica d’Espanya.
Això implica plantejar ofertes creatives, ara mateix impensables? Com deia el Dant, «abandoneu tota esperança». Salvar la cara és una cosa i baixar del burro n’és una altra. Primer intentaran fer un Ibarretxe: tu vine a Madrid, t’expliques, et cau al damunt el diluvi universal i tornes a casa amb la cua entre cames. Si això no surt bé (Torra sembla força sòlid i té al darrere una majoria més àmplia que la gent que el votaria o que vol la independència), no és descartable que calgui recórrer a la cosmètica i oferir uns quants caramels als tossuts indígenes que es neguen a passar pel tub.
Però amb els judicis a la recta final, a punt d’obrir noves ferides en carn viva, amb els exiliats, amb la repressió desfermada, amb el país paralitzat i tens, ja no n’hi haurà prou amb caramels i vidres de colors: hem passat ja moltes pantalles, tot i que la boira no ens deixa veure-hi clar…
Tanmateix, de moment, l’oferta de diàleg, tan poc creïble, tampoc no sembla una derrota anunciada. Si estiguessin tan segurs de guanyar per golejada, no convidarien Torra a Madrid.
