La vida finita

"Aquest any hem viscut manifestacions, detencions, empresonaments i alliberaments, maldats diverses comeses sobre els altres quan no les entendríem sobre la nostra pell"

Demà acaba un altre any. Per fortuna, o per desgràcia, la major part del temps no recordem que en tenim un grapat incert, però finit. Probablement per aquest oblit passem la major part dels nostres dies recordant el que hem fet (i el súmmum de l’absurditat és el recordar experiències desgraciades), o el que volem fer. Entre el record i el desig, entre el passat i el futur transcorre la majoria del nostre temps de vigília. Si a això sumem el que hem de dormir i un plegat d’activitats mecàniques, també necessàries, quant de temps queda per a la vida conscient, és a dir, per viure en el present?  És molt poc. I en què l’emprem? Seria difícil dir-ho del cert. És més fàcil fer un repàs del que hem fet, malgrat que la major part d’aquestes coses siguin judicis, recances o desitjos.

Aquest any hem viscut angoixats per la cridòria de la nena amish, emprenyats pels llaços grocs o per les raons que duien a posar-los, esperançats per guanyar una loteria que resolgui penes o n’hi posi, de noves, hem vist reclamar-se una Comunitat autònoma per a la regió lleonesa, o rigut pel fet que la demanin. Insults i baralles entre gent que es diu, tota ella, dotada del mateix patrimoni de dignitat humana. Manifestacions, detencions, empresonaments i alliberaments, maldats diverses comeses sobre els altres quan no les entendríem sobre la nostra pell. Hem deteriorat la política fins al punt que algunes persones porten ja tres Nadals sense veure la família i altres fan veure que tot rutlla però porten el mateix temps sense trepitjar la seva terra. També hi ha qui ha marxat definitivament de Catalunya en veure que el temps passa i res es resol, perquè ha perdut l’esperança.

En una casa d’Arnedillo, a la Rioja, hi ha un escut sobre la porta d’entrada. Resa la llegenda: “Aquí va viure altre que també va creure que la casa era seva”. Cert és que sense la voluntat d’anar a més de molta gent emprenedora, visionària, inquieta i competitiva no tindríem penicil·lina, rentadora, internet o anestèsia, però potser el preu que paguem és massa alt: l’oblit de la nostra condició finita i el malbaratament de l’oportunitat de saber.

 
 

Comentaris