Necessito comprar unes llaunes de sardines per l’aniversari del meu gat. Sí, ja en fa 23, però està fet un bon mèu. Com creixen! En un flist-flast em planto al súper. Sardines, sardines, més sardines (el gat és un sardinaalcoholic). El carro és un carro sardina. Les llaunes sobreïxen com sardina fresca. Quietes!
Faig cua d’arengada per pagar. Les dos senyores del meu davant porten una compra d’aquelles d’alarma nuclear. La de la caixa ni es veu. Tapada per una serralada de pots de llegums, llet, detergent… No la veig, però la sento. La conversa estereofònica és: els estudis dels nens.
-“Pues yo a mi José ya le he dicho que almenos tiene que hacer el ESO
-Sí, sí, los estudios lo primero
-Luego si no quiere estudiar ya montamos una tienda de chucherias
-Sí, sí, hay que estudiar, hay que estudiar.
-Mi niña me está haciendo una carrera…
-Sí, sí, el estudio necessita mucho trabajo. Mucho, mucho.
-Sí, sí, hay que trabajar. Yo se lo digo. Mira, la mama.”
I bla, bla, bla, bla, bla, bla… Les tres mares estan convençudes que s’ha de treballar, treballar. Però… Hi ha un problema. Si jo no li dic a la caixera que “Brillo!”, i a les dos senyores que la bomba nuclear ja ha esclatat, doncs encara hi seria allà palplantat. Jo, els meus fills, néts, besnéts, rebesnéts… La cua de súper més immòbil de la història. Fins i tot les rates jubilades –amb bastó i tot!- del local ja estaven saquejant la compra. Brillo, xatos, brillo.
A la feina, per la feina. El que no pot ser és parlar de treballar i no treballar. Brillo, perquè la cua d’un súper, banc, administració pública, sargantana… no és un estereotipat complex turístic. Brillo, senyora, brillo. Perquè Catalunya necessita molt brillo. De fet, n’hi tant poc de brillo que ja ningú sap què vol dir l’expressió
Perquè si no saps què significa exactament el brillo tampoc s’entenen els dos articles que he escrit aquestes setmanes passades (o s’entenen massa). Al brillo em referia, al treball, al pencar. Curiós, fins i tot algú m’ha acusat de racista. Com deia l’astronauta Tagore: “quan assenyalem a la lluna els necis miren el dit”. Quan parlo de quillització parlo d’actitud vers la vida. I quan parlo de quillització parlo de un problema molt real i important. Perquè és al carrer i tots vivim al carrer. Parlo dels descarburats conduint els seus cotxes (perquè és lo únic que tenen) i ens poden matar a tots: a mi, a tu, o a la teva tortuga passant el pas zebra. Per tant, ens afecta, o no? Parlo dels individus que al metro escupen, mengen pipes i posen els peus damunt el seient de davant. Parlo dels que amb mil euros de sou compren cotxes, cases, rentadores, avions, coets…. I després es sorprenen que no tenen un ral i culpen al banc, al canvi climàtic, o a Déu nostre senyor.
Parlo de tot el que tothom coneix perfectament, però es viu com si no existís. Perquè no ens pot ser aliè en absolut, ja que abraça gent de totes les edats, sexes, i indrets geogràfics. Ah i què curiós que tot això sigui d’estètica, referents, cosmovisions, horitzons… espanyols, hispànics, centralistes, de partit únic (PSOE-PP). El centrifugat de la rentadora catalana és avui espanyol. Moltes gràcies.
Per tant, si el somni de Catalunya és aquest: més val que pleguem. Si el que hem de ser és un poble de mal educats, xulos, burros, ignorants, prepotents… Pleguem i emigrem a un formiguer d’Andorra. I tot comença pel treball. Sostinc la teoria que Catalunya ja no vol treballar a l’uníson. Hi ha una Catalunya que vol treballar i l’altra no. Ja està tot dit. Els que som de la Catalunya del treball, els que hem vist, sabem, coneixem això d’aprofitar les molles de pa, les bosses del súper, les gomes de pollastre, esllomar-se, suar… Ja ens entenem. S’entén. Res a la vida és gratis. Ho sap el meu gat, el pastisset de crema i ta tia. Per això, ara com sempre, ens acusen i ens volen eliminar. Per això cal repetir-ho i defensar-ho com mai. La veritat està a la reproducció, a la constància, a la fidelitat, a la continuïtat. La seriositat.
Josep Pla, pocs mesos abans de morir, més lúcid que mai, ja va deixar escrit que “Una societat funciona si: primer, els ciutadans s’afaiten cada dia; segon, si paguen la contribució i, tercer, si practiquen la monogàmia” i “Em penso que vostès, però, com que són “socialistoides” i joves i revolucionaris, i sobretot racionalistes, ho voldrien canviar, tot això. No ho sé. Jo em penso que és així”.
Pla només parla d’un cert ordre i de tocar de peus a terra. Perquè ja es poden anar canviant coses, somiant truites amb salmonel•losi, o enganyant a la gent, que com coneix qualsevol animal i vegetal des de els inicis dels temps, “Cent sardines, no fan una balena”. I també més val ser “cap de sardina que cua de lluç”.
