Veus gegantines

"Voldrien que no aixequéssim el cap mai més. Ens volen de genolls i demanant perdó."

Si el presentessin en un concurs literari de ficció, és força probable que l'escrit d'acusació de la Fiscalia General de l'Estat espanyol guanyés algun premi. Abans, però, caldria revisar-lo unes quantes vegades per corregir les nombroses faltes que conté. Bromes a part, a través d'aquest relat prefabricat amb la benedicció de l'extrema dreta, i que es basa en uns delictes inexistents i en una violència mai practicada i constantment rebutjada per part dels acusats, l'Estat espanyol i les seves institucions han deixat molt clar -una vegada més- que l'esperit de venjança és el que domina la seva manera d'actuar, i que la unitat del Regne d'Espanya està per sobre de l'estat de dret.

 

I és que, de fet, l'única violència que hem vist va ser precisament la que van practicar sense miraments els cossos policials de l'Estat sobre les nostres àvies el dia 1 d'octubre de 2017. Però segons l'escrit d'acusació, els últims responsables d'aquesta violència són aquells que tant dignament com pacíficament han defensat el dret de tots els ciutadans de Catalunya a decidir lliurement el seu futur mitjançant la introducció d'una papereta en una urna. Convertir víctimes en agressors és tot un clàssic de la justícia espanyola. Ara bé, que ningú s'equivoqui: això ja no va només d'independència, sinó de salvar els nostres drets civils i polítics com a ciutadans lliures. En definitiva, va de salvar la democràcia. En cap cas podem permetre que el dogmàtic concepte de la unitat d'Espanya atropelli l'exercici dels drets fonamentals.

 

 

Aquest judici, que mai s'hauria de celebrar en una democràcia plena i madura, és un judici contra tots els ciutadans que defensen el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Tant és així que l'empresonament dels líders independentistes respon a una voluntat que no té res a veure amb fer justícia, sinó a infligir un càstig dolorós a aquells que han defensat els nostres drets fonamentals fins a les últimes conseqüències. Un càstig que, injustament, s'estén a les seves famílies. Voldrien que no aixequéssim el cap mai més. Ens volen de genolls i demanant perdó. Volen sembrar odi entre demòcrates. Però aquest odi no el tindran mai. Entre altres coses perquè els nou gegants i gegantes que tenen segrestats entre reixes no defalliran. Només cal escoltar com les seves veus traspassen els murs de la vergonya.

 

Dit això, davant d'aquesta farsa cantada, tenim el deure de no estancar-nos. Tenim el deure de lluitar pacíficament contra la repressió. Tenim el deure de teixir aliances republicanes sòlides, basades en l'honestedat i no en la uniformitat. Tenim el deure de deixar de banda els lideratges unipersonals i assumir col·lectivament les dificultats que hem d'afrontar. Tenim el deure d'interpel·lar i sumar aquella gent contrària a la nostra justa causa, però que creuen que la unitat d'Espanya no està per sobre de l'estat de dret. Tenim el deure de practicar la generositat amb tothom, fins i tot amb el més agre dels nostres adversaris. Perquè organitzar un referèndum no és cap delicte, com tampoc ho és la lluita cívica i no violenta per establir un estat independent en forma de república. Una república que volem justa, inclusiva i digna.

 

Comentaris