Veure clar d'on fugim

"Si després del 21-D Ciutadans, PSC i PP governen a Catalunya, la identitat, la cultura i la llengua catalanes patiran"

"Miro endavant i no veig clar on anem, llavors miro endarrere i veig clar d'on fugim". O una cosa molt semblant deia la pancarta que tant li va cridar l'atenció durant l'última gran manifestació independentista, l'11 de novembre passat. Va ser la manifestació per reclamar l'alliberament dels empresonats. La de les llanternes enceses als mòbils.

 

L'11 de novembre va sortir molta, moltíssima gent al carrer. El meu amic, des de fa molts anys ficat en política i compromès amb el país, va voler ser al carrer Marina aquell dissabte, tot i que la veritat és que no li anava gens bé. Però va fer l'esforç. Mentre caminaven cap al metro li va comentar a la seva dona, a qui havia convençut perquè l'acompanyés: "Avui havíem d'anar-hi, avui s'hi ha d'anar, perquè potser hi haurà poca gent". Ella, menys polititzada, li va demanar per què.

 

-Hi ha desinflament, hi ha desinflament: s'han produït moltes equivocacions. La gent està molt cansada, farta.

 

Van arribar a la plaça Monumental i allà no s'hi cabia. El carrer era ple com un ou. La dona del meu amic, va replicar-li amb naturalitat: "Veus com sí que hi ha gent?". I va moure el cap entre enriolada i comprensiva.

 

La pancarta era allà. L'11 de novembre -després del 155, dels empresonaments i de la fugida a Brussel·les del president Puigdemont- el desconcert era important, però, això sí, ja començàvem a prendre consciència que haver arribat tant enllà –amb encerts i errors- no sortiria de franc en absolut. Que ens ho farien pagar, i molt car.

 

Des d'aleshores ençà la sensació és que pot venir, el que en part ja és aquí, una onada d'odi altíssima i violenta -més alta i més violenta del que havíem imaginat-, que amenaça d'endur-s'ho tot, de no deixar canya dreta. Un odi que a dins seu transporta menyspreu i crueltat.

 

S'han  donat ordres a TV3 i Catalunya Ràdio sobre el que poden i no poden dir; alguns guàrdies civils han denunciat l'escola dels seus fills per haver parlat a classe sobre l'1-O; s'ha acusat d'incitació a l'odi a ciutadans que han denunciat la brutalitat policial; s'han prohibit els llaços grocs i les fonts grogues; el ministeri -aprofitant el 155, aquest article que ells han decidit que permet fer el que vulguin al nostre país- ha ordenat enviar a l'Aragó l'art de Sixena que és a Lleida; s'ha citat judicialment al còmic Toni Albà per les seves piulades insolents; els ultres espanyolistes exerceixen la intimidació i sovint la violència a Catalunya i a Mallorca i el País Valencià. Deixo aquí els exemples, però hi ha moltes més coses injustificables, escandaloses que estan passant.

 

Actuen com si haguessin reconquerit un territori hostil. Com si calgués escarmentar els insolents indígenes revoltats. I impedir que res com això torni a succeir. D'aquí l'obsessió per acabar amb l'escola en català, TV3 –a quí a més s'assetja financerament- i els Mossos d'Esquadra.

 

Si després del 21-D Ciutadans, PSC i PP governen a Catalunya, la identitat, la cultura i la llengua catalanes patiran. Òbviament també l'autogovern o el que en quedi. Per això cal, a pesar de les condicions difícils en què es produiran aquestes eleccions, a pesar de les pressions manifestes o menys aparents, que fins al darrer catalanista -de qualsevol família política- vagi a votar. Encara que estigui emprenyat, encara que estigui molest, encara que estigui decebut o realment i comprensiblement exhaust.

 

Cal evitar el desastre que suposaria per als catalans -per a tots- un govern dels partits del 155. Com avisava la pancarta de la Monumental, ara cal veure clar, molt clar, d'on fugim.

 

 
 

Comentaris