Reconec que el títol d’aquest article pot semblar una mica més contundent que no és en realitat, i que potser algú em diria, col·loquialment, que és passar-se. Però també he de dir que els versos que Magí Sunyer (1958) acaba de publicar a la col·lecció «La Gent del Llamp» m’ho han inspirat.
De Sunyer n’he parlat anteriorment, de manera que el lector habitual d’aquestes ratlles digitals ja sap el que n’ha de saber. Per als neòfits Sunyer és narrador, poeta, dramaturg i professor universitari. En aquesta ocasió, el llibre inclou dibuixos de Pere Espanyol.
De retorn al gènere, i ni que sigui de retop, podem afirmar que la poesia és, probablement, una de les formes literàries que viu i beu més de l’emoció més pura, profunda i dura. Consegüentment, totes aquestes petites llavors poden suscitar i transmetre molts sentiments i percepcions de la realitat en molt poc espai. Poques paraules, sí, però concises, mesurades. Com que sovint el més adequat és adreçar-se a l’original en lloc d’estar satisfets amb succedanis, em permetré de reproduir la contra d’aquest volum, que es defineix molt bé:
«Les poesies de Vacances arranquen d’una perplexitat. També de la sensació que es pot tornar a empènyer la roca cap al cim de la muntanya perquè un dia la coroni i modifiqui la substància del paisatge, sense que importi gaire el recel que, després del gran esforç, la pedra potser tornarà a rodolar cap a avall. S’hi afegeixen homenatges a amics morts que l’autor troba a faltar, unes quantes suposicions i alguns desitjos.»
Altrament dit, Vacances fa referència, amb una veu poètica clara, concisa i molt dura en algunes ocasions —llegiu «Testament» o «Home fort» i ho veureu—, a la vida; vida plena de mancances i d’enyorances, Josep A. Baixeras, Pere Anguera o Josep M. Pujol, sí. No en va, el poeta invoca el també enyorat Ovidi Montllor, quan subtitula aquest llibre amb lletres de l’alcoià: «Tot ben senzill i ben alegre» i hi escriu un testament literari.
Els versos de Magí Sunyer toquen; et toquen. Mesurats en ocasions, però atrevits en d’altres, efectivament susciten perplexitat, comprensió, emoció. I no crec que sigui poc, honestament.
És a dir: per molt que, com Sísif, ens entossudim a pujar costera amunt, hem de ser conscients que la vida és un pendís —com el d’oliveres de Ferrater— inestable, inexplorat i, sobretot, ple de pèrdues, però també guanys. No és perquè sí, per tant, que Sunyer es recordi dels que li manquen, dels que molt probablement li van aportar molt —d’aquí l’enyor—, però tampoc no s’oblida dels qui són vius, al seu costat, i potser això encara és és important que recordar-se del passat. Seria, crec poder-ho afirmar sense equivocar-me, un punt de tristor dintre d’un vitalisme, una voluntat de seguir i tirar endavant, malgrat tot. I potser m’equivoco, no ho sé: «Recorda-ho: foc per a mi, i per a tu | llibertat, alegria i desig».
Al cap i a la fi —permeteu-me la llicència—, i com dirien els Queen, Show must go on. Bona lectura.
Vacances
Valls: Cossetània Edicions, 2014
