Aquests dies propers al Nadal i cap d’any, per primer cop en 5 anys, els carrers respiren un aire diferent. Un ambient esperonat, per un costat, per l’augment dels ocupats a Catalunya, d’abril a setembre 2014 s’han creat uns 111 mil nous llocs de treball segons explicà recentment ManpowerGroup. Per altra banda per la il·luminació dels carrers, els aparadors de les botigues, el pas decidit dels vianants, l’augment del trànsit per les carreteres, més enllà que l’important davallada del cost del petroli podria originar. Tot sembla conjugar-se per a dir: “la crisi s’ha acabat”. Un desig necessari per afilarar voluntats, sumar esforços i convertir l’imposible en possible.
Ara bé, essent inqüestionable la millora de l’entorn econòmic i la lenta però sostinguda recuperació de l’ocupació -cal recordar que el treball estable i qualificat com és l’industrial s’ha incrementat al tercer trimestre del 2014 un 4,9% i va pujar un 1,6% al segon trimestre-, no és menys cert que la pobresa augmenta, el 24% de famílies catalanes està en el llindar de pobresa (233 mil llars amb tots els membres en atur). Que a l’Estat també s’incrementa la distància entre els més rics i els menys afavorits, no en va les 20 persones més riques d’Espanya posseeixen una fortuna propera als ingressos del 30% dels més pobres (uns 14 milions de persones), segons explicava fa uns mesos Oxfam. Sense oblidar que desapareix lentament la classe mitjana, especialment a Espanya, que ha estat durant dècades la columna vertebral de la societat, tal com denunciava l’OIT en el seu informe sobre el treball 2013: “el volum de la classe mitjana europea, dinàmica, estable i amb poder adquisitiu ha disminuït de forma preocupant”. Un nou entorn en el que el poder real i la riquesa es concentra en mans d’uns pocs, tot incrementant-se la desigualtat.
Vivim en un entorn econòmic, on disposar de recursos atorga una capacitat d’acumulació cada cop més allunyada del requerit progrés econòmic i social compartit i sense exclusions. Un món desigual, en el que sembla esvair-se l’anhelada igualtat d’oportunitats, on es confon llibertat amb individualisme i en el que s’oblida, de forma accelerada, que sols descobreixes que és estimar amb plenitud, quan la teva felicitat i benestar resideix en percebre que els altres estan bé i són feliços. Per aquestes raons, a pesar del vernís d’il·lusió i alegria que omple aquests dies els nostres carrers i places, la preocupació prioritària, allò més immediat, per a molts continua sent: el cistell de la compra, la manca de feina, la sostenibilitat de les despeses de la llar, la preservació de la salut, l’educació dels fills i, com no, el comportament dels governants, sense acceptar que una gran part d’ells, des de l’honestedat i voluntat de servei públic, es mouen atrapats entre el que voldrien fer i el que poden en un mon interconnectat, interdependent i amb nivells d’endeutament enormes.
Quant mirem el rerefons de les coses, es quan constatem la complexiitat de la realitat. Esdevé imprescindible polítiques encaminades a disminuir la desigualtat, a crear llocs de treball amb retribucions ajustades al cost real de la vida. Unes polítiques que no poden oblidar, que a mig termini les fabriques robotitzades substituiran gran part de les aportacions humanes no qualificades, en conseqüència la formació esdevé crucial. Com crucial és, avui per avui, recalçar la industria capaç de generar llocs de treball, als emprenedors d’avui que crearan els llocs de treball del demà i, fugint de demagògies electoralistes, comprendre que sols amb polítiques concertades a nivell mundial, es podrà posar fi a la desigualtat creixent i vertebrar aquell futur que, de forma mimètica i no suficient compromesa, hom desitja a l’altre en aquetes dates amb el repetit, any rere any, “Bon any nou”.
