De tant en tant surt un llibre imprescindible en el seu gènere. Els interessats en la política catalana, brindin si us plau amb mi per l’arribada a les llibreries de Tota la veritat (Ara Llibres), un llibre dels que cal llegir perquè, oh miracle, proporciona informació. Molta informació –i molt bona– sobre allò que els autors en diuen “els dies decisius del Procés”, és a a dir l’abans, el durant i el després de l’1 d’octubre. No és un llibre per a independentistes, no està fet per complaure ni desplaure ningú. Sis periodistes de diferents mitjans de comunicació catalans (Ferran Casas, Odei A.-Extarte, Marc Martinez Amat, Roger Mateos, Gerard Pruna i Neus Tomàs) han sindicat esforços per entrevistar el màxim de protagonistes possible, contrastar les versions i presentar un relat fiable dels fets. Una operació professional tan simple com contracultural en l’era del clickbait i la banalització.
Cada lector llegirà Tota la veritat amb les seves ulleres. Llegit amb les meves, és un llibre sobre la maduració traumàtica d’un moviment polític. Un moviment que, en només cinc anys, passa de predicar alegrement la desconnexió indolora amb l’estat a tastar les porres policials, la persecució judicial, la guerra bruta mediàtica, el cinisme extrem de les relacions internacionals, la presó i l’exili. Un moviment que descobreix que la vida no va només de tenir raó o pensar que la tens, sinó de la capacitat que tinguis d’imposar-la.
En aquesta columna hem dit algunes vegades que en l’1 d’octubre hi ha les respostes a gairebé totes les preguntes que es pugui formular l’independentisme. Després de llegir Tota la veritat, ho repetim i ho subratllem en negreta. Lamentablement, d’aquella jornada no en va sortir un mandat juridicopolític aplicable per molt que alguns encara s’entossudeixin a negar la realitat, però d’aquell octubre de 2017 en van sortir coses encara més importants, decisives i útils: la comprensió profunda del que és l’estat, especialment l’estat espanyol; la descoberta de la força increïble de la gent organitzada; la potència política del principi democràtic (“volem votar”); i la constatació de la complexitat extrema de l’objectiu que es persegueix. Si l’independentisme és realment capaç de processar honestament els aprenentatges i dir-se tota la veritat, té possibilitats de guanyar.
