D’un temps ençà, els comentaristes anglosaxons insisteixen que la política viu en la post-veritat. La victòria del Brexit i l’èxit de Trump a les primàries republicanes els han obert els ulls: ja no és que alguns polítics facin contorsionisme amb la veritat o dissimulin la mentida; és que n’hi ha que han perdut els escrúpols i la tergiversen sense manies o s’inventen allò que els convé sense posar-se vermells ni sentir-se obligats a demanar disculpes quan se’ls atrapa en fals.
El passat 22 de juliol, Alisyn Camerota, de la CNN, entrevistava Newt Gingrich, prominent membre del Partit Republicà. La periodista li recrimina que ell i el seu partit insisteixin en un augment de la criminalitat al país quan totes les estadístiques mostren el contrari. Gingrich no carrega contra les dades, no les posa en dubte. Es justifica amb un argument desaprensiu alhora que sincer: “El nord-americà del carrer no creu que la delinqüència hagi baixat. Jo, com a polític, he d’estar amb el que sent la gent.” Vet aquí, doncs, la seva filosofia: la veritat és prescindible quan fa nosa.
A Catalunya, aquestes actituds també les hem patides. Només cal recordar les reiterades advertències que l’independentisme perjudica l’economia i les inversions mentre els resultats objectius indiquen obstinadament el contrari. O la continuada apel·lació a l’estat de dret pel ministre que engreixa el joc brut de les clavegueres del poder. O la presentació sistemàtica de Catalunya com una societat partida, amb conflictes de convivència, amb persecució del castellà, amb marginació dels immigrants. O la negació del greu desequilibri fiscal. O…
Aquestes actituds disfuncionals, pròpies d’una minoria selecta més que no pas del conjunt de polítics, ho emmascaren tot i congrien un ambient de sospita generalitzada. Sense qüestionar la responsabilitat que tenim els ciutadans per deixar-nos enredar d’aquesta manera, és evident que hi ha alguns elements que propicien l’èxit de la política de la post-veritat.
Un és la renúncia de massa mitjans de comunicació a fer periodisme de debò: aquell que contrasta les informacions i les sotmet a un escrutini rigorós, que manté el seu esperit crític i que no s’obsessiona per ser el primer a donar una notícia si això l’obliga a no verificar-la adequadament. El gran novel·lista Teju Cole comentava fa poc que els actuals mitjans de comunicació “funcionen com un altaveu: no tenen ètica, només augmenten el volum del senyal que els entra”. Com passa amb els polítics, tampoc no es pot generalitzar, però també podem observar com un cert periodisme de la post-veritat va obrint-se pas.
Un altre front són les xarxes socials, que fan córrer rumors d’una manera desbocada. I, encara que tots plegats ens vantem del nostre discerniment, sovint s’imposa la credulitat, sobretot davant allò que ja estem predisposats a creure perquè reforça el nostre prejudici.
No vivim temps fàcils. Hi ha massa moviments de fons que somouen la nostra societat i que poden soscavar els valors que teòricament més apreciem. Hem de ser conscients que la política de la post-veritat és incompatible amb la democràcia de qualitat –que és l’única forma interessant de democràcia. No ens trobem davant una facècia sinó enmig d’una dura pugna que només admet un vencedor. La política catalana d’avui també va d’això.
