Vergonya nacional, deshonra mundial

"Els anys del tripartit han resultat nefastos i el ressò internacional de l'antisemitisme català no ha estat petit"

"Catalunya concentra l'índex més gran d'antisemitisme de l'Europa occidental"
David Libersohn, rabí

L'Agència Jueva, aprofitant el dia internacional de l'Holocaust que va tenir lloc ahir, ha fet públic un informe on, entre d'altres dades, trobem que el 75 % de la població espanyola manté perillosos prejudicis contra els jueus, una xifra que – agradi o no – inclou la població catalana. Catalunya, en aquest sentit, s'assembla molt a Espanya i, fins i tot, té un problema afegit que genera una imatge d'antisemitisme que trenca tots els nivells europeus: manté unes elits polítiques i intel•lectuals que, en gran part, consideren sistemàticament que Israel és l'origen de tots els problemes del món. En l'esmentat informe, també es diu que Polònia – on hi ha el camp d'extermini d'Auschwitz – i Espanya són els dos Estats on hi ha més gent que creu que els jueus s'aprofiten de les seves tragèdies passades per guanyar diners i poder.

Torna, sota noves presentacions, la vella judeofòbia que relaciona tot allò que fan i diuen els jueus amb motivacions ocultes, perverses i destructives. Franco, el dictador que va encunyar allò tant arnat de "la conspiración judeomasónica", té avui molts continuadors d'aquest odi, entre els quals hi ha conspicus ideòlegs i dirigents de les esquerres catalanes. L'atac furibund als jueus – i als israelians com a encarnació política del poble jueu – surt de franc aquí, i ha esdevingut vergonya nacional i deshonra mundial. Atenció: no parlo de la crítica a les polítiques concretes del govern israelià, que seria perfectament normal. Parlo de la persecució fanàtica, obsessiva, genèrica i totalitària de tot allò que tingui a veure amb la defensa del dret dels jueus a tenir un país i evitar que els esborrin del mapa. Recordeu el lamentable boicot a la cantant Noa durant la celebració de l'11 de Setembre, promogut per un partit del Govern. Per cert, fer costat a l'existència d'Israel no implica – com volen fer creure alguns – negar el dret del poble palestí a constituir també un Estat independent i democràtic, que no sigui utilitzat per potències regionals com Síria o Iran, interessades només a manipular aquesta legítima causa per mantenir els seus sistemes dictatorials i alimentar la tensió contra el món occidental.

Els anys del tripartit han resultat nefastos pel que fa a la relació entre Israel i Catalunya. Les queixes de Tel Aviv han estat nombroses i el ressò internacional de l'antisemitisme català no ha estat petit. Fer-nos cèlebres per aquestes actituds és un desprestigi que costarà anys de reparar. El republicà Carod, bon amic i coneixedor d'Israel, no ha pogut evitar les constants estupideses d'altres consellers ni ha pogut modificar les premisses sectàries i antisemites que inspiren declaracions i gestos de moltes persones amb càrrec oficial. La Catalunya que fa més soroll és sempre antisemita i antiamericana, però té un gran amor pel castrisme i d'altres doctrines tòxiques com el chavisme veneçolà o qualsevol faramalla semblant.

Els catalans – que patim determinades difamacions i desqualificacions que el nacionalisme espanyol ha aplicat també als jueus des de temps remots – fem el joc més absurd a la barbàrie, a l'estupidesa i a l'Espanya negra quan ens sumen – de manera conscient o inconscient – a linxar tot el que relacionem amb un poble marcat per la Diàspora i per la Shoah, i per una clara voluntat d'afirmació nacional i democràtica. Aquí tot està tant dislocat que el terme "sionista" s'aplica com a insult, comportament delirant que oblida que el sionisme, com bé explica Joan B. Culla, va néixer com un moviment polític modern d'emancipació d'un poble oprimit i discriminat arreu, equivalent a d'altres moviments de recuperació nacional que durant el segle XIX van anar fructificant. Des del catalanisme, que arrenca amb la Renaixença, aquesta perspectiva no s'hauria de perdre de vista. I els que es consideren d'esquerres haurien de recordar, de pas, que el sionisme va tenir, des de bon començament, una tendència progressista inequívoca, present encara a la societat israeliana. El pensador Isaiah Berlín, constant advocat de la causa de la llibertat i la justícia arreu, no tenia cap problema a l'hora de definir-se com a sionista. "Ja n'era quan anava a l'escola", va deixar dit l'eminent historiador de les idees.

Les causes d'aquesta desfiguració semblen clares, en el cas espanyol: segles d'intolerància inquisitorial i un sentit de l'espanyolitat que sempre ha estat excloent, amanit tot plegat amb els quaranta anys de dictadura franquista i el fet d'haver quedat al marge de la Segona Guerra Mundial i les seves importants lliçons posteriors; molts espanyols van sentir parlar per primer cop dels forns crematoris quan TVE va emetre la sèrie Holocausto, fa només trenta anys. A Catalunya, tot és més complicat, perquè les coses no sempre han estat així. Fins els anys setanta, els sectors més actius i cultes, la gent més crítica amb el règim i més oberta al món, tothom en aquests ambients seguia amb interès i simpatia les peripècies dels jueus i d'Israel. Però les coses van anar girant i, fascinats per revolucions tercermundistes i proclames antioccidentals, hem acabat on som ara, fent un ridícul estrepitós davant de tota Europa.

Per tot això, a casa nostra, segueix sent un acte de coratge necessari i de decència democràtica dir en veu alta allò que, enmig de la revolta del Maig francès, cridaven molts joves pels carrers: "Jo també sóc jueu".

 
 

Comentaris