Una de les notícies que la premsa de Madrid explica amb més deteniment i satisfacció és el recompte de les empreses que han canviat la seu social de Catalunya a algun territori exterior, amb especial predilecció per Madrid. Cada dia reapareix el comptador -diuen que va per les 2.500- mentre el fenomen s’esmenta amb impostada indignació a tots els actes polítics de l’unionisme català. Mai no falta, a més, a les declaracions dels polítics de Madrid.
L’eufòria de les elits madrilenyes és tal que a les facilitats legals per marxar de Catalunya s’hi ha afegit una incipient indústria de la deslocalització, amb bufets d’advocats que per només 70 euros al mes munten una aparença d’oficina, amb secretàries que reenvien els mails i recollida de correspondència comercial. Alguns fins i tot dibuixen uns quasi Països Catalans per fomentar el trasllat a adreces de València i Alacant. D’altres, com un centre de negocis de Madrid, fan una oferta del primer mes de deslocalització gratuït i la resta per 90 euros mensuals. Ja ho cantaven els Ketama, “… pero que ven, ven, ven, vente pa’ Madrid“. Una ganga, tu.
Tant d’entusiasme els ha fet oblidar que l’article 155 no ha tallat el raig i que s’ha fet massa evident que l’Estat no té la més mínima intenció d’aplicar cap mesura per revertir el retorn que ells van fomentar amb una normativa de deslocalització fàcil i ultraràpida. La guerra econòmica contra Catalunya és una política d’Estat, coherent amb una trajectòria inequívoca de drenatge de recursos en favor de Madrid. S’han passat tant i se’ls veu el llautó de tal manera que han hagut de demanar a Freixenet que almenys es quedin ells per tenir alguna represàlia a mà en cas que el 21D guanyin els independentistes. Brindem per això!
