Veig com actuen, des de l’1 d’octubre cap aquí, segons quins representants de la premsa, de la justícia, de la policia i de la política que es mouen a prop dels centres de poder espanyol i l’únic que em vé el cap només és una paraula: venjança. Fa poc he acabat de llegir l’última novel·la d’Albert Sánchez Piñol Fungus, el rei dels Pirineus, és una reflexió sobre la concepció del poder. I els la recomano perquè a través d’aquesta faula fantàstica tenyida d’humor la novel·la es converteix en un reflex sobre la monstruositat del poder i de les conseqüències sobre el poble. Però una de les frases més colpidores de les moltes que hi ha és la que Sánchez Piñol posa en boca d’un dels personatges, en Cassian. Aquest, embriagat de revenja per una qüestió que no els explicaré per no fer espòilers, assegura que: “només hi ha un impuls tan fort com el desig de Poder: el desig de venjança.”
Cert. És ben veritat. I això és el que fa moure determinats periodistes, jutges i fiscals, policies i polítics espanyols des de fa molts anys però que ara després de l’1 d’octubre s’ha destapat, accentuat, exacerbat i, ara finalment, canalitzat a través d’aquest muntatge que en diuen judici que ha de començar. L’argument que fan servir per mirar de convèncer que tenen raó parteix del seu relat. Un relat segons el qual els espanyols han sigut víctimes de l’ofensa, del menyspreu i de l’ultratge que diuen que va patir la unitat Espanya quan Catalunya va decidir alçar-se contra l’autoritat establerta. I això els permet reivindicar i justificar que tenen dret a represaliar i castigar els que van gosar desafiar-los. Sí cert, un desafiament. De manera pacífica, civilitzada, ordenada, regulada i, a més, per les urnes. Si el que els mou és restituir un greuge, fer efectiva les ànsies de revenja i escarmentar als responsables d’aquest, segons ells, greu i inadmissible menysteniment al poder de l’estat espanyol, on queda la justícia. La resposta és ben clara i fa por. En mans de la venjança.
