En un dels seus intel•ligents articles, Vicent Sanchis parla de la desfeta política de tot el que no sigui el PP al País Valencià: l’ensorrada d’Esquerra Unida, un socialisme que va plantar la llavor de la seva pròpia defunció, les vacil•lacions nacionalistes… Fins i tot, Sanchis, fent referència al Bloc (en el qual havíem posat tantes esperances), parla de la “maledicció del suecà” en al•lusió a allò dels Països Catalans i la condemna de la tercera via que va significar la revolució fusteriana.
No puc estar-hi més d’acord: ni amb casos flagrants de corrupció, ni amb escàndols de mentides als jutjats, ni amb la vergonya de la pitjor bombolla immobiliària d’Europa, ni amb un dèficit demencial, el PP valencià ha deixat de tenir una massa immensa, agraïda i fervorosa de votants. Aquests darrers anys, els meus amics valencians independentistes m’han insistit en una idea: només ens queda el municipalisme. Perquè les Corts valencianes, amb l’actual llei electoral i amb el sistema de finançament que afeixuga tot l’Estat, són del PP, ara per ara, fins al moll de l’os. Ni tan sols quan es barallen a mossegades, entre ells mateixos, perden vots. Si fos una novel•la l’hauríem de titular L’enigma valencià.
Ara bé, hi ha un aspecte que no és polític. O, almenys, que no és directament polític: la revolució cultural (i que em perdonin els maoistes, car no hi té res a veure). La llengua dels valencians, i per tant la seva cultura, s’han sustentat sobre tres eixos: la Universitat, Acció Cultural i Escola Valenciana. Els resultats són esplèndids. El nivell literari i el pictòric, la qualitat de les revistes de cultura, la proliferació de grups musicals, un teatre incipient però madur, etc. són fites que s’han aconseguit des de la base, i quasi “a la contra”. Crec que aquest és el camí: una societat culturitzada acaba articulant-se. ¿O és que ja no ens recordem del miracle de la Mancomunitat i Prat de la Riba? Sense diners, sense peix al cove, sense Estatut i sense res i va crear una Catalunya culturalment madura i, per tant, potent com a societat. Crec molt més important això, en aquests moments, que no la matemàtica parlamentària i el nombre d’escons. I això, que val per al sud, val per al nord. Amb subvencions o sense, amb partits amables o partits hostils, la nostra senya d’identitat és ara per la ara la llengua i la cultura. Siguem tossuts.
