Veneçuela viu moments convulsos després que el president de l’Assemblea Nacional —institució anul·lada per Nicolás Maduro, en un operació criticada per la majoria d’organitzacions de drets humans— s’hagi autoproclamat “president encarregat” del país fins a la convocatòria d’unes noves eleccions. L’autoproclamació —que fonamenta en la interpretació de dos articles constitucionals— va venir acompanyada d’una cascada de suports internacionals: bona part dels governs de Llatinoamèrica i dels Estats Units, principalment. En canvi, altres països, com la Xina, Rússia o Cuba s’han alineat amb el govern chavista i han denunciat que es tracta d’un “cop d’Estat”. Alguns partits a casa nostra, com ara la CUP i ERC, han adoptat també aquest posicionament.
El Govern, per la seva banda, va tenir una reacció discreta; de fet, sabem l’opinió que el nostre president té sobre l’assumpte perquè l’endemà de l’anunci de Juan Guaidó, Torra va ser entrevistat en una ràdio i allí li ho van preguntar. La ràdio va fer un tuit amb la resposta i el conseller d’Afers Exteriors, Alfred Bosch, el va retuitejar: “Em sembla —va dir Torra— que a qualsevol país del món la fórmula sempre és la mateixa: democràcia, drets civils i drets humans. No pot ser que s’autoproclamin presidents ni que s’engarjolin dissidents. La UE té aquí una gran oportunitat per fer de mediador”.
Abans de valorar la iniciativa de Guaidó caldria saber si el que ha passat a Veneçuela abans que Guaidó s’autoproclamés president entra dins el conjunt de coses que, com diria Torra, “no poden ser”, és a dir, si l’acció del govern de Maduro ha implicat una vulneració de drets o no. És massa el consens sobre el país que s’exposa en els informes d’organitzacions com Human Rights Watch, Amnistia Internacional o Front Line Defenders per pensar que a Veneçuela les coses funcionen amb un respecte escrupolós als drets humans. Fins i tot des de formacions politiques com Podemos, una de les seves fundadores, Carolina Bescansa, va dir que l’anul·lació de l’Assemblea Nacional per part de Maduro havia estat “un cop institucional”.
Però, més enllà de Nicolás Maduro, de Juan Guaidó, de Pedro Sánchez, de Donald Trump, de la UE o del que en pensin Torra, la CUP o en Joan Tardà, més enllà de si el que passa en aquell país respon o no als interessos pel petroli, el que resulta fonamental, primordial i urgent és conèixer l’opinió dels veneçolans que viuen en un país amenaçat per la violència i castigat per l’escassetat material tot i tractar-se d’un dels principals productors de petroli.
Catalunya ha d’adoptar una posició de més vehemència i no tan discreta, tenint en compte els milers de veneçolans que han escollit el nostre país com a segona pàtria. Més de 5.000 veneçolans —que viuen amb nosaltres, que son veïns nostres i els nostres amics— van ocupar el centre de Barcelona després de l’anunci de Guaidó dimecres i en van celebrar la iniciativa. Es tracta d’ un volum de persones remarcable, persones que esperen que allà on se’ls ha acollit se’ls reconegui i es pugui obtenir la solidaritat necessària per trobar la solució pacífica i democràtica que reclamen pel seu país.
