Veneçuela comença a l'Ebre

"Han començat amb la defensa hipòcrita de la llei i la Constitució i acabaran, ara que ja es comencen a desbordar les coses, deixant-se de manies i treient la policia al carrer"

Fins a finals dels anys 70, Àfrica començava als Pirineus. A Catalunya, una mica menys, perquè encara no havíem perdut el bon costum de mirar cap a França, nord enllà. Europa era democràtica i lliure, un paradís imperfecte, òbviament, a anys llum de la dictadura franquista. I Espanya era útil per anar a prendre el sol a l'estiu o posar bases americanes. Poca cosa més: un zero a l'esquerra, un feixisme condemnat pels mateixos hipòcrites europeus que havien permès la seva supervivència després de la II Guerra Mundial o que havien maltractat milers de republicans catalans i espanyols.

 

Després, durant dues o tres dècades, Espanya va fer mèrits per pertànyer al club europeu. Els Jocs de Barcelona'92 van ser el millor espot publicitari d'un país aparentment transformat, nou, lluminós i seductor. No hi ha hagut millor combinació de Barcelona, Catalunya i Espanya en una sola fórmula. Prometia molt, és just reconèixer-ho i recordar-ho. Però va durar poc, poquíssim, i es va quedar reduïda a un somni passatger.

 

El 1996, un formidable i destestable polític va entrar en escena: Aznar. Tenia una estratègia claríssima: unificar tota la dreta espanyola, no moure's ni un mil·límetre del postfranquisme, fer una hiper-capital mundial a Madrid, copiar el model de radicalització i polarització de l'ultradreta nordamericana, posar el turbo al servei del capitalisme financer... No li va fer fàstics a demanar un cop de mà a Pujol i canviar cromos i quan va tenir majoria absoluta, es va treure la careta.

 

En pocs anys, malgrat l'irrellevant període de Zapatero, Aznar va donar un impuls imparable a una nova idea d'Espanya, va fortificar el nacionalisme espanyol, va consolidar la casta madrilenya, li va robar la Constitució a la gent i va aconseguir fins i tot que la major part de l'esquerra quedés segrestada en el seu espanyolisme postfranquista. Un èxit inqüestionable, reconeguem-ho.

 

Ara ho dominen tot. Es passen el dia parlant de Veneçuela i de Maduro, però ells estan fent de la «seva» Espanya una Veneçuela, una Turquia camuflada sota formalitats europees. Són menys barroers que Maduro, o Erdogan, però comparteixen tècniques i objectius: controlar-ho tot i mantenir una ficció de democràcia, de legalitat. L'Europa central, escrupolosament democràtica, té dos problemes seriosos als extrems: Espanya i alguns països de l'Est, com Hongria o Polònia.

 

Al capdavall, però, han acabat topant amb un seriós problema: la llibertat d'expressió. La «ley mordaza» ja avisava de la deriva autoritària que estaven agafant les coses, però molta gent no se la va prendre prou seriosament. El desafiament de Catalunya els ha portat a prohibir i amenaçar mitjans de comunicació, a prohibir actes públics, a interferir en la llibertat d'expressió, sempre tan perillosa... Ho acabaran prohibint tot, perquè en tenen moltes, moltíssimes ganes. Per aquí se'ls obrirà una esquerda monumental, sumada als excessos de repressió que desacrediten una estratègia que, disfressada amb lleis, fiscals i jutges, no es basa en res més que disposar de milers de policies, ja que utilizar els soldats seria massa cridaner per als estàndars europeus. Millor els policies, evidentment, per imposar a la força el seu model de societat: un postfranquisme amb una lleugera mà de pintura de camuflatge.

 

 

Com Maduro, com Veneçuela, han començat amb la defensa hipòcrita de la llei i la Constitució i acabaran, ara que ja es comencen a desbordar les coses, deixant-se de manies i treient la policia al carrer. Espanya cada dia s'assembla més a Espanya i menys a Europa.

 

Cada dia serà més evident que Veneçuela comença a l'Ebre. Europa no trigarà a adonar-se d'on està realment la frontera.

 

Comentaris