Vencedors i vençuts

"Sembla que l'objectiu era que no es pogués formar un govern de coalició o cooperació"

El bipartidisme potser ha mort, però l'esperit de consens segueix absent del panorama polític espanyol. Si més no per la banda esquerra de l'espectre ideològic. I és que les dues investidures fallides de Pedro Sánchez demostren fins a quin punt la cultura de la imposició és predominant en les negociacions per formar govern. De fet, al llarg d'aquestes negociacions hipermediatitzades, s'ha arribat a parlar de tot menys del programa de govern que volien proposar als ciutadans. Novament, sembla que pesin més les quotes de poder que no pas els vots dels ciutadans.

Naturalment, és una mala notícia que, en una negociació, el repartiment de càrrecs tingui més pes que no pas les accions concretes que es volen dur a terme des del govern. I si entrem a valorar els comportaments públics dels negociadors tant del PSOE com d’Unides Podem, en cap moment vaig percebre la imatge de dues formacions que intenten des d'una actitud constructiva arribar a un acord. De fet, és més aviat el contrari. Amb els ganivets ben esmolats, sembla que l'objectiu era que no es pogués formar un govern de coalició o cooperació.

 

En efecte, la classe política espanyola té la pèssima particularitat de considerar el pacte com una mostra de feblesa, tot assumint d’entrada que una negociació ha d'acabar amb vencedors i vençuts. Crec sincerament que existeix un problema seriós de concepció dels valors democràtics i del que representa realment el poder. Òbviament, el mateix fet de negar l'existència de presos polítics ja és un fet alarmant. I en certa manera no m'estranya que una democràcia hereva d’una cultura de poder impositiva i autoritària, sempre tan ben representada pel règim del 78, tingui una concepció bunkeritzada del poder.

Així doncs, la irresponsabilitat que han protagonitzat tant Sánchez com Iglesias porten a uns escenaris molt negatius. Ara per ara, tot sembla indicar que Sánchez segueix apostant per la seva arriscada tàctica del "tot o res" -que probablement ens portarà a repetir els comicis estatals- mentre que Iglesias intenta aguantar com pot la digestió dels seus mals resultats. En tot cas, si realment es volgués arribar a un acord programàtic de govern, ambdues formacions no haurien de tenir cap problema en baixar una mica del burro. Tornar sistemàticament la pilota als ciutadans per una manca de ganes d'arribar a acords és una prova de poca maduresa política. Perquè la política és també saber gestionar la complexitat.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?