La política catalana sempre ha estat complexa. Del 1980 al 2012 podíem situar tots els partits en els diferents espais delimitats pel doble eix dreta/esquerra i catalanisme/espanyolisme. Era fàcil, ningú qüestionava la política ni els polítics fins que ens vam anar adonant que, cada cop més, els polítics no ens representaven de debò. L’abstenció va anar creixent de forma implacable.
El 2012 el mapa es va trasbalsar del tot. Es mantenia l’eix dreta/esquerra però l’altre eix va canviar de nom per identificar-se com independentisme/unionisme. En pocs anys, tots els partits van haver d’adaptar-se a una nova situació que cap d’ells havia generat. És així com alguns van desaparèixer, altres van néixer, tots van haver d’explicar on eren i, de retruc, va modificar-se la correlació de forces, de manera que els dos grans partits que havien protagonitzat l’escena política catalana van haver de cedir el repartiment del poder (per no dir la “repartidora” –o menjadora- de la que parlava un dels principals repartidors).
Quan tinguin la perspectiva suficient, els historiadors ens ho explicaran més o menys bé i, lògicament, des del seu punt de vista i, sovint, des dels seus interessos. Els que no ho som, ens podem atrevir a explicar que l’any 2012 no només va ser el moviment independentista el que va canviar l’eix nacional, sinó que van passar moltes altres coses que també trastocaven l’eix social. Estàvem immersos en una de les pitjors crisis sistèmiques que hem patit, amb greus conseqüències econòmiques i socials per a la majoria de la població, i veníem d’una etapa de descrèdit de la política pel distanciament dels polítics de la societat.
Durant cinc anys, els que van des de les eleccions de 2012 fins a les del desembre de 2017, la política –la catalana especialment- va tornar a interessar a la ciutadania, com ho proven les multitudinàries manifestacions d’aquest període, els alts índexs de participació electoral i l’espai que hi han destinat els mitjans de comunicació. Els historiadors potser diran que van ser uns anys en els que l’eix nacional va eclipsar l’eix social, però hem entrat en una nova crisi, la del covid-19, que porta el camí d’acabar de fer el que no va fer la crisi anterior. Ara sí que sembla que la crisi és realment sistèmica i que afecta tot el planeta i els seus habitants, però ja sabem que no per això serem capaços d’actuar com cal.
Les forces polítiques independentistes ja fa anys que van picar l’ham de la divisió i l’enfrontament, caient en el principal parany que ens ha posat l’Estat espanyol. Ara volen concórrer a les properes eleccions catalanes més fragmentades i enfrontades que mai. Tot pinta que entraran en una confrontació fratricida sense solta ni volta, fent propostes irrealitzables en les actuals condicions i amb l’únic objectiu de ser la primera força dins l’espai independentista, esperant uns mantenir la primera posició i, els altres, aconseguir-la per primera vegada, sabent que ningú traurà la majoria absoluta i que els pactes entre ells, o ves a saber amb qui, seran inevitables.
Uns parlaran que la via unilateral és l’única possible i els altres ens diran que ens cal ser pragmàtics, com si les dues coses no podessin ser complementàries i, sobretot, sense reconèixer que, dividits i enfrontats, ni una via ni l’altra són possibles. Uns i altres, i no només parlem de Junts i ERC, tornen a situar-nos on érem abans del 2012: desorientats i veient que els partits només es mouen per defensar les seves posicions, apel·lant més a l’èpica i a les emocions que a la política i, sobretot, sense capacitat de fer propostes viables i engrescadores –i, per tant, mobilitzadores- que vinculin la construcció d’un estat propi, la República catalana, amb el benestar de la ciutadania i amb el manteniment del medi natural per poder seguir vivint en el nostre planeta Terra. Tot plegat, una pena i una vergonya!
La societat civil organitzada va ser la que va sacsejar el mapa polític i va canviar les dinàmiques del que avui, amb perspectiva suficient, podem anomenar com a vella política (interessos confessats o inconfessables de partit, individuals, o ocults. Sistema electoral que afavoreix la partitocràcia, utilització i manipulació de la ciutadania i del vot, partits amb falsa democràcia interna, de dalt a baix, llistes a dit per premiar i forçar la fidelitat al líder, … ). Han passat uns anys, no gaires, en els que semblava que acabaria sorgint una nova política de veritat, però els moviments erràtics d’uns i la calma aparent i controlada dels altres mostren que no hi ha ni voluntat ni, pel que sembla, capacitat de fer-ho. Prop de tres anys de desorientació, desmobilització i messianismes més o menys ben intencionats, ens porten a un escenari electoral sense cap altre perspectiva que anar tirant, fent realitat allò de “qui dies passa, anys empeny”!
Vaig creure en el projecte de la Crida des de molts mesos abans del seu naixement. Amb altres companys, vam anar a veure el President a finals de maig de 2018, quan es desplaçava per Alemanya, i li vam portar una proposta de crear un Moviment d’Unitat Republicana que podés aplegar tothom amb la finalitat de construir la unitat estratègica de l’independentisme, a partir del reconeixement de totes les parts, del repartiment de papers i de la suma d’esforços. Uns mesos més tard, coincidint amb el Congrés del PDECAT, va acabar sortint la Crida. A ERC li va resultar fàcil situar-la com una peça clau per recompondre l’espai postconvergent i, per tant, deixant clar que la proposta no anava per ells. La manera com es va escollir el govern provisional, com i qui va redactar les ponències política i d’organització i, sobretot, com es van silenciar les propostes alternatives, han estat el presagi de com s’ha fet el trànsit de la Crida al nou partit. Amb tants errors acumulats, amb tanta vella política, sembla difícil que ara, en uns moments tant difícils com aquests i en ple estiu, puguem encertar-la. Però és que, a més a més, hi ha un pecat original: es dissol la Crida per fer un partit més, per competir amb els altres. Pot semblar una decisió lògica si es parteix del criteri que no podem fer més organitzacions mantenint les velles –això generaria confusió entre la gent, diuen- i que a les eleccions s’hi presenten partits. Sí, clar, però, perquè hem hagut de tenir congelada la Crida i esperar a tenir les eleccions a tocar? Si s’hagués fet llavors i la Crida hagués seguit el model de Moviment d’Unitat Republicana, ara seria possible construir una “candidatura de país” que fos capaç de fer NOVA POLÍTICA, plantejant un projecte de país, construït de baix a dalt, amb la màxima participació i que lligués l’alliberament nacional i el social per demostrar a tothom que l’un i l’altre són indestriables. Hem tingut més de dos anys per fer-ho, però algú ha decidit fer-ho tard i malament i apostar per la confrontació interna –electoral/autonomista- com a via per arribar a la necessària hegemonia política i social de l’independentisme. Així volem instaurar la República Catalana?. Haurem d’escollir entre el que se’ns ofereixi, però em temo que ho seguirem fent sense la mínima convicció.
Voldria equivocar-me i empassar-me tot el que he dit i el que veig venir, però he viscut massa coses des de dins i he vist massa errors. Si tots plegats volem, encara podem aconseguir-ho, però caldrà que els partits deixin de banda els seus interessos petits i sovint mesquins i actuïn amb generositat, pel bé comú. Quan el President Torra ho hagi de deixar, els partits haurien de ser capaços d’escollir un nou President amb capacitat de gestionar la Generalitat en aquesta etapa de pandèmia i, alhora, partits i entitats independentistes haurien de preparar la unitat estratègica que, entre moltes altres coses, situïn les eleccions al final de la legislatura, el desembre de 2021, per tenir temps de construir la “candidatura de país” que acabi d’endur-se tota la vella política, la de dins i la de fora del moviment independentista. És per això que sóc un dels membres del grup promotor d’Independentistes d’Esquerra (www.independentistesdesquerra.cat ), per fer possible allò que dèiem la gent que va intentar tirar endavant Nacionalistes d’Esquerra i que tant bé resumia un dels cartells d’aquella campanya a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la mort del dictador:
- Perquè la prudència no ens faci traïdors (Jordi Carbonell)
- Perquè hem de retrobar-nos entre tanta confusió (Josep M. Espinàs)
- Perquè no és això companys, no és això (Lluís Llach)
- Perquè la terra que va ser la nostra herència fuig de mi (Pere Quart)
Han passat 40 anys d’aquell cartell i aquestes quatre frases mantenen la seva vigència. Després de l’1-O sabem on som, però moltes vegades no ho sembla. Guanyar les eleccions és imprescindible per l’independentisme, però sense un projecte comú no serviran per guanyar la independència.
