Parèntesi polític en un dia plujós com el d’avui. Després d’una jornada centrada informativament en la mort de Rita Barberá, vet-ho aquí un article dedicat a tots aquells que aquest vespre tornaran a casa xops i que són capaços de llevar-se a quarts de set d’un diumenge al matí per passejar el gos pels carrers solitaris de la ciutat que dorm. Perquè n’hi ha que, encara que plogui, nevi o faci sol, el procés tiri endavant o reculi, encara que Mariano Rajoy trigui mesos i mesos a ser president, busquen la corretja darrere de la porta i en travessen el llindar per començar el dia amb un passeig d’evacuació canina que alhora és una mena d’operació catàrtica incomprensible per a la majoria, però que connecta l’home o la dona amb una pràctica cultural atàvica en la història de la humanitat i amb invisibles xarxes de fraternitat entre passejants de gossos que bateguen als carrers de la ciutat.
Qui pot entendre l’amic al bar quan, en comptes d’allargar amb una cervesa més, decideix marxar a casa per passejar el pelut? I què en farà durant les vacances, si vol viatjar? Són dos mons aparentment irreconciliables: el de la gent que té o ha tingut gos i els que mai n’han tingut ni en tindran. Pot semblar exagerat, però els detractors i els defensors canins es baten amb la mateixa vehemència que els aficionats del Barça i el Madrid, per dir-ho ràpid. I no discuteixen només pels excrements que es troben al carrer, o per la brutícia i les baralles de gossos a la platja habilitada de Barcelona, sinó també perquè hi ha gent que no suporta que uns altres tinguin cura de l’animal com si fos un fill i, creient-se experts en psicologia clínica, hi veuen un trastorn estranyíssim, una projecció de les pròpies frustracions en l’animal. Qui pot entendre, per exemple, els que vesteixen els gossos petits com si fossin persones? O els que cuinen cada dia perquè l’animal no mengi només pinso? I llavors hi ha els de la franja del mig: els que no han tingut gos perquè creuen que no poden o no els deixen tenir-ne, i que se situen en una neutralitat aparent, comprensius amb els uns i amb els altres, fins que tard o d’hora, en un gir gairebé imperceptible, acaben decantant-se.
A casa vam adoptar un gos d’una protectora després de pensar-nos-ho molt. Perquè ja se sap, o no: un gos no hauria de ser un objecte de consum, ni un capritx, i només una minoria dels que neixen tenen la sort de viure amb famílies, així que no és una decisió menor assumir la responsabilitat d’educar-ne un. El més sorprenent ha estat descobrir, des del primer passeig pel barri, el submón que formiguejava, secret, entre els veïns que tenen gos. Una estranya solidaritat des del minut u. La salutació i el somriure del desconegut que acaricia el pelut i deixa anar un “jo també tinc gos”, que vol dir, en realitat, “ja ens entenem” i a partir d’ara serem més veïns que abans. Una estranya fraternitat mentre les bèsties s’ensumen o juguen, que acosta desconeguts i reconcilia per uns instants els amos de gos amb la deshumanització de la ciutat.
És tan fàcil que la gent en faci befa, un es pot sentir tan incomprès, que més val no descriure la intel·ligència o l’amor tan net que irradien els animals, que els converteix en un membre singular de la família i que compensa amb escreix el sacrifici de mullar-se en nits com la d’avui o de recollir-ne els excrements amb una bosseta de plàstic. Després de tot, qui pot parar atenció en la ridiculesa superficial del gest escatològic? Així que més val no discutir: dels gossos, amb qui millor es parla és amb els propietaris de gossos. I així l’abisme es va eixamplant. Permeteu-me la gosadia d’haver aparcat, per uns moments, l’anàlisi política. Hi ha dies en què les menudeses invisibles de la quotidianitat també són importants.
