La veritat és que ens podem felicitar. No podia haver anat millor i no podem estar més contents. Hem de tenir clara una cosa —el President ens ho ha recordat—: no hi ha al món, ara mateix, una causa com la nostra. Tan àmplia, enraonada, decent, democràtica i pacífica, i que demani tan poc i alhora tan fermament. Voler votar, voler ser més enllà dels marcs intransigents d’una Constitució sorgida d’una anomalia sinistra —una dictadura feixista de quaranta anys de durada!—, no és cap estupidesa, no és cap animalada que s’hagi de silenciar o reprimir. I alhora no trobar gaires simpaties fora del país, ai, entre els liberals i progressistes del món, els primers que agafen les banderes romàntiques, sobretot si aquestes fan olor de pólvora i de revolució.
El problema dels catalans és que no tenen —ni volen— altres armes que els vots i els parlaments, les manifestacions pacífiques i els acords transversals. La gent té un desig simple: país i calma, tradició i continuïtat en un marc renovat i sense tocades de nassos. Espanya és un patiment continuat. I ja basta.
Amb bombes i fusells els nostres pares de família serien portada de tots els diaris del planeta, però la pau i la democràcia mouen poques simpaties, encara que tothom s’ompli la boca d’aquests valors. Això està canviant. Les diverses marxes sobre Washington que han fet història —dins i fora dels EUA— van ser aplecs molt petits vora el que ahir vam presenciar a Barcelona. I encara hi ha qui s’atreveix a treure-li importància. Ja s’ho trobaran. Els que se senten estrangers ara a Catalunya recullen les fruites que sembraren: mai no van acabar d’acceptar la catalanitat del país.
Els catalans ni són doctrinaris, ni fanàtics, ni irredempts, ni bojos ni totalitaris: volen governar-se a si mateixos amb qualitat, des d’un bon govern a favor que ara mateix no garanteix l’estat espanyol. Tota societat democràtica arriba un dia que madura i s’adona que el seu destí només pot dependre d’ella mateixa: aquest dia fa estona que ha arribat a Catalunya.
Ara toca que la nostra classe política faci possible el que volem —gairebé— tots: i estem disposats a arriscar-nos a què no surti bé de seguida, als passos en fals i als tempteigs de baixa volada. Les esperances volen molt amunt, els ànims són exigents; que la política no s’enfangui els peus en les batalletes sòrdides de sempre.
Els difamadors i els tancats de mollera continuaran amb les seves musiquetes: Que si la llei s’ha de respectar, que si això és impossible, que no és viable, que no surten els comptes, que tot plegat és una estafa de CiU per amagar papers bruts… Ve de ‘venuda de moto’, etc. No podem amagar el seu descrèdit, perquè es fa difícil trobar un sol unionista que no sigui un espanyolista disfressat de demòcrata, partidari de l’assimilació dels catalans —lingüística, cultural i política—, mogut pel miratge d’una Espanya gran i poderosa. ¿Per què l’unionisme acaba sempre en el menyspreu, el victimisme o el cinisme?
L’unionisme és o bé un catalanisme acomplexat i ple d’autoodi —hi ha gent que lamenta haver nascut en un país tan petit, i hi ha espanyolistes per fer la contrària—, o bé una forma d’imperialisme estúpid, que porta tres-cents anys picant les mateixes pedres sota la capa d’una monarquia absoluta, del feixisme més detestable o d’una democràcia que encara no s’ha sabut treure de sobre les puces dogmàtiques.
Però els catalans existeixen més enllà d’una ciutadania espanyola que els volia tallar les ales —que no els permet deliberar—, i demanen el dret a decidir si volen un estat propi. Volem poder trencar amb la vella dinàmica política espanyola i dotar-nos d’uns instruments legals moderns, molt més enllà d’aquesta faramalla intransigent de l’espanyolisme, que no permet ni la més mínima reforma. I ahir el president Rajoy parlant de meravellosos transplantaments de cor entre espanyols… Si moro, poseu el meu cor a un senyor de Múrcia. No.
Espanya ens té enveja; els nacionalistes espanyols voldrien ser capaços de fer mobilitzacions com la nostra. Catalunya és l’Espanya que hauria pogut ser si s’hagués desfet a temps de collonades. El silenci dels demòcrates espanyols és un dels altres trets de sortida; a Espanya no hi ha res a pelar.
Ara bé, l’espanyolisme impotent té la força i les lleis al seu favor, i no podem descartar que en facin ús per a emmordassar milions de boques o per clausurar milers d’urnes; l’estupidesa implícita en aquesta manera de veure les coses té l’avantatge de no admetre dubtes ni componiments moderats, arrasa amb tot abans de fer cap pregunta.
L’espanyolisme d’esquerres actuaria igual que l’espanyolisme de dretes: tota la força de la llei espanyolista i roent contra la llei dels catalans.
Tot plegat es basa en la manca de reconeixement del fet català, una manca que es perpetua fins i tot després d’una diada com aquesta. Fan com si no hagués passat res; com si tot això fossin quatre gats bojos i minoritaris. La televisió espanyola parlant de l’11S americà, etc. I les elits mirant-s’ho del país amb distància, amb por i menyspreu, atents als nous aires, temoroses que tot això els passi per sobre i ja no sàpiguen a qui han de vendre els vells cacauets.
S’ha de deixar de parlar a qui no vol escoltar. Un estat propi per a reconèixer-s’hi és una necessitat política fonamental, que s’hauria pogut trobar dins un marc del 1978 convenientment millorat, però ja és massa tard per a deixar-se arreglar, massa terra cremada. Només els que simpatitzen amb la lenta corrosió del catalanisme —i del català i de les institucions del país— se senten a gust dins el pot amb vinagre en què han convertit l’estatut i de la Constitució.
Toca fer possible la consulta del 9N. Si toca desobeir i saltar-se la legalitat —el recurs del Govern espanyol— potser aquest és el millor moment per fer-ho. D’altres escenaris són més complicats. Si tots els mobilitzats aquest 11S surten el pròxim 9N amb la mateixa fe, energia i civisme la cosa no tindrà aturador. La sort està tirada. Ara només queda dipositar el vot.
