Vàrem necessitar tres preses per canviar el món

"El salt que hem donat en els últims anys a causa de les xarxes socials fa que un gran nombre de persones només puguin relacionar-se amb el món a través dels seus personatges virtuals"

Els nostres avantpassats només van necessitar tres preses per adonar-se que havien d'actuar davant la càmera, sense ser conscients del seu gran poder transformador. En els inicis del cinema a la fi del segle XIX, els germans Lumière van rodar tres peces documentals de 50 segons que mostraven la sortida d'una fàbrica d'un grup de treballadors. A la primera presa, molt contrastada, gairebé no es poden distingir els rostres. Es veu a un nodrit grup d'homes i dones sortint del seu treball amb pas ferm en direcció a les seves cases. En aquesta primera presa veiem sortir també un carro tirat lentament per cavalls. A la segona presa, més clara i perfecta, amb la càmera fixa com en l'anterior, es poden veure les cares sense que cap dels protagonistes miri a càmera. En aquesta presa podem adonar-nos que la càmera no ha estat encara descoberta. Els rostres, la forma de caminar i la naturalitat del final d'una jornada d'esforç és captada per la càmera retornant-nos un instant de veritat. En la tercera presa, en la qual ja no sortirà el carro, els obrers ja s'han adonat que la càmera està allà per immortalitzar-los.

 

En aquest instant els treballadors comencen a interpretar el seu personatge. Tots sense excepció participen del miracle de ser mirats, de pertànyer a un altre pla de la realitat del que encara no són conscients. En aquest interval de 50 segons ha nascut la capacitat que té tota persona de desprendre's de la seva imatge real per adquirir una imatge virtual. Com deia el poeta portuguès Fernando Pessoa "el poeta és un fingidor" i nosaltres també ho som davant el poder de la càmera. Des de llavors fins a la nostra època només hem anat avançant cap a la possessió definitiva del nostre ésser dins dels diferents formats de gravació.

 

 

Una posició que el director Iván Zuleta va saber captar a la perfecció en el seu film Arrebato, en mostrar-nos com el protagonista s'anava vampiritzant amb la seva càmera super-8 fins a habitar el cel·luloide i no la vida. Tots en certa mesura ens hem transformat en Pedro, interpretat per Will More, sent devorat pel cinema que tant estima. La nostra adoració per ser fotografiats, filmats, autobiografiats des dels nostres mòbils ja va ser captat pels germans Lumière en els 50 segons que mostren als treballadors sortint de la fàbrica. La necessitat de formar part d'una narració, de viure en un perpetu escenari, emancipats de qui tenia l'ofici de mirar i representar la nostra realitat, ja fossin dramaturgs o directors de cinema, ja s'aprecia en els microfilms dels Lumière.

 

Tard o d'hora tots voldran viure en les imatges, en una existència on cada vegada queda menys espai per a la intimitat, cada vegada més exposada a la interpretació d'uns altres. A diferència dels indis americans que creien que les fotografies els robaven l'ànima, nosaltres creiem que reflecteixen el nostre esperit i les nostres aspiracions. El salt que hem donat en els últims anys a causa de les xarxes socials fa que un gran nombre de persones només puguin relacionar-se amb el món a través dels seus personatges virtuals. En el moment que entre nosaltres i la realitat hi ha un dispositiu que grava i projecta, la interpretació a poc a poc substitueix a la realitat. La poètica fílmica dels Lumière s'ha convertit en pornografia descarnada; hem trencat tots els miralls per ignorar en el que ens hem convertit. L'única imatge que arriba a nosaltres és la del mirall deformant que avui són els mòbils; alguna cosa semblant a aquells miralls que hi havia antigament a les fires ambulants.

 

Comentaris