Aquesta setmana s’ha tornat a reunir el Tribunal Constitucional per intentar decidir sobre l’Estatut i ha tornat a canviar el ponent. Des de Catalunya assistim amb perplexitat a aquesta escenificació de tensions polítiques amb disfressa jurídica. Reformar l’Estatut va ser una autèntica prova d’obstacles, una gimcana, un estira i arronsa Catalunya-Espanya, que per fi els representants polítics i el propi poble de Catalunya varem donar per bo. Això no val res? Pot ser que ara només deu persones designades en el seu dia pels propis partits estatals majoritaris acumulin tant poder com per desfer allò que totes les forces democràtiques han acordat? Està clar que alguna cosa no va.
El Tribunal Constitucional no és el que hauria de ser. Aquesta institució falla. El cor i el cap ens diuen que hi ha una contradicció entre el principi democràtic base del nostre Estat de Dret i la manera en que ara es pretén deixar fora de l’ordenament una de les normes institucionals bàsiques cabdals.
L’Estatut és percebut, i és, un difícil compromís entre la unitat i la diversitat d’Espanya. Concretament amb la part d’Espanya que aporta més PIB i que té una forta identitat nacional. Les garanties constitucionals en l’elaboració d’aquesta norma preveuen majories qualificades del Parlament autonòmic i de les Corts, i referèndum. La Constitució no explicita cap efecte jurídic d’aquest referèndum autonòmic més enllà de permetre arribar ràpidament al sostre competencial, però al carrer i a la doctrina s’ha entès sempre que el vot directe dels catalans atorgava un plus de legitimitat al text estatutari.
La missió del Tribunal Constitucional és delicada, aquí i a tot arreu. El Tribunal pot controlar però no pot fer de “legislador positiu” i ha de ser conscient i respectar les diferents opcions legislatives que permet el text constitucional, base del pluralisme polític i la democràcia. El Tribunal Suprem americà parla de la “deferència al legislador”.
L’existència del vot directe a l’Estatut per una banda, i els prejudicis espanyolistes dels magistrats per l’altre, ens han portat a una situació en la qual s’evidencien greus deficiències en la regulació del Tribunal Constitucional, tant en els procediments d’impugnació, com en l’elecció i la renovació del seus membres. La democràcia perilla quan deu persones, no objectives i sense mentalitat jurídica oberta, poden revocar la voluntat del poble i la dels seus representants sobre com estructurar l’Estat i una de les principals nacions que la integren. Per això no ens podem treure l’esglai del cor.
