Vaig estimar Espanya com mai

"Extremoduro és un dels pocs grups que valen la pena de debò, i que la generació dels nostre pares no ens ha introduït"

Amb N. i J. enfilàvem les escales mecàniques del MNAC. Llavors, convençuts del nostre desmesurat i insuperable grupisme adolescent. Samarretes i pòsters a l'habitació de casa dels pares. Cartes, missatges, i estats inacabables de Messenger. No necesito ropa; me arropa el olor de ayer. Matinades d'adolescència, insuportablement enamorats. Cassettes i hores de cotxe cap a festivals amb cartelleres que millor no recordar. Ens créiem grupies de categoria. Però ens equivocàvem. Davant de l'accés al Sant Jordi, 30 joveníssims acampats, amb matalassos llardosos, sacs de dormir i bandera arc iris inclosa, a una setmana del concert de Lady Gaga.

Però amb cinc minuts d'escrupolós estudi sociològic vam constatar que aquell era un concert amb ni rastre de xupes, ni de la suada samarreta Motorhead. I ni rastre de pares ni adolescents. Una homogeneïtat perfecta, inquietant. Para todos los públicos, paradògicament, era el disc que presentaven. Així que cap sentit tenia la divisió de la pista entre zona marxosa i tranquil·la. I encara que Extremoduro es va crear un any abans del naixement d'una servidora, és encara un dels pocs grups que valen la pena de debò, i que la generació dels nostre pares no ens ha introduït.

Així que allò que es preveia com un concert de nostàlgia, de llagrimeta de primer cubata adolescent, i de rock estripat i aspre. Es va convertir en la vetllada més emocionant, més madura i més musicalment complexa.

En destacaria dues coses: el poc marge d'improvisació dels seus directes: una línia força conversadora, molt pro-disc. Però, al mateix temps, i fent justícia, per fi, a l'enorme gutiarrista que és Iñaki Antón. Cap dels directes que corren per YouTube s'assemblen, ni per casualitat, a la magnificència d'aquest guitarrista damunt de l'escenari. I a part de vestir els dos igual de hippies, tan ell com Rober, quan toquen - dues veus iguals a la guitarra - semblen bessons.

Extremoduro comparteix, amb Led Zeppelin -i dos o tres més-, el top rànquing de les bandes de la meva vida. I totes per motius ben diferents. Però en les quasi tres hores que va durar el concert, vaig reconciliar-me tant Espanya i la seva cultura, que em va fer ràbia pensar amb la mediocritat que tenen per polítics. I llavors, immediatament, em van venir al cap les paraules de David Fernàndez: Nosaltres volem independitzar-nos de l'Estat espanyol. Però no pensem independitzar-nos ni de Lorca, ni de Machado, ni de Morente, ni de Camarón, ni de Rosalía, ni de Miguel Hernández. Això és una altra cosa. Perquè això si que forma patrimoni universal, també català: la cultura i la llengua castellana.

 
 

Comentaris