La vaga dels MIR

"No falten metges com diuen alguns polítics, falten condicions dignes als hospitals i centres d’atenció primària"

Els MIR són aquells metges residents que es formen i presten serveis assistencials en el sistema sanitari, públic i concertat. A Catalunya, fa vuit dies que uns quatre mil d’ells –el 90% del total–  han iniciat una vaga amb l’objectiu de millorar les seves condicions formatives, laborals i retributives. Se senten ignorats, injustament tractats per la Conselleria de Salut i amb una precarietat agreujada per la pandèmia, que ha empitjorat notablement les seves condicions laborals. No són els únics: al País Valencià la seva vaga entoma el setanta-tresè dia.

Els MIR són professionals en formació especialitzada, no són només personal assistencial pels centres de salut. Han de passar per quatre anys de residència per aprendre, amb un metge tutor que els guia en la presa de decisions mèdiques. Ara però, han perdut la formació i la supervisió, i només veuen explotació. Volen acabar amb jornades laborals de fins a vuitanta hores setmanals, tenir descansos de trenta-sis hores ininterrompudes un cop a la setmana i, sobretot, un sou digne, i no els raquítics nou-cents euros al mes de base que han de complementar amb excessives guàrdies per tal de poder viure amb un mínim de dignitat. Unes guàrdies que, a banda, no es cotitzen. Set o vuit anys d’esforç, una oposició i aquest sou. La dignitat no s’hauria de negociar ni mercadejar per part de cap Conselleria, menys encara si afecta la salut de tots.

El sistema MIR s’ha anat degradant des de les retallades del 2010, moment en que s’inicia la reducció de la formació i el pas a la prestació de serveis assistencials. De metges en formació a personal precari, utilitzat per cobrir les carències d’un sistema retallat i amb insuficients recursos. Un sistema sanitari que, a casa nostra, està privatitzat al 50%. Com sempre, els recursos, són per enriquir a uns pocs, en detriment de la qualitat del sistema i dels drets laborals dels treballadors. Si els MIR fan tasques de personal estructural, com és el cas actualment, la Conselleria no pot mirar cap a una altra banda i hauria de reconèixer els seus drets.

Si la sanitat catalana no fos un laberíntic camí entrecreuat de consorcis concertats i privats, si no s’hagués desmantellat el sistema públic amb les retallades i privatitzacions, si el govern efectiu hagués apostat per revertir-les poc a poc, potser la negociació seria més fàcil. Ara l’han de fer amb dues patronals diferents, a banda de l’Institut Català de la Salut, que, cal dir-ho també, ha optat per un vergonyós silenci i un rentar-se les mans indigne d’una institució pública en temps de pandèmia.

 

No falten metges com diuen alguns polítics, falten condicions dignes als hospitals i centres d’atenció primària. Com pot ser que un metge hagi de treballar trenta hores seguides durant les guàrdies quan a Europa mai es fan més de catorze hores? És il·legal. No necessitem metges exhausts, sinó bons professionals. Si no ho canviem, és la mort anunciada d’un sistema sanitari públic que aboca els seus professionals a marxar del país o a acceptar contractes precaris.

No, els MIR no són el futur, no ens enganyem, són el present i han estat on tocava i quan tocava durant aquesta pandèmia, a primera línia de trinxera. Lluiten pels seus drets, que són els de tots. Lluiten per dignificar la sanitat, que és com lluitar per les nostres vides. Si tant els aplaudíem cada vespre, siguem al seu costat ara. I és que cuidar els nostres metges també milloraria la nostra salut. Es mereixen el nostre agraïment i els seus drets més que reconeguts. I és que això també va de sobirania i drets col·lectius, tant pels treballadors com pels pacients.

 

Comentaris