En l’àmbit espanyol, la vaga general de dimecres vinent –explícitament i legítimament política- és una d’aquelles partides en les que tots els jugadors firmarien abans de començar les taules. Els sindicats i el món de l’esquerra voldrien sortir de la jornada sense que es posi en qüestió la seva força i la seva capacitat mobilitzadora. El govern espanyol, sense prendre-hi mal i sentir-se desautoritzat i feble. Perquè darrera del tauler hi ha un altre jugador que s’ho mira tot en silenci i sense fer-se notar, el Partit Popular, i ni sindicats ni governs volen que sigui el que s’aprofiti del resultat.
I a Catalunya? A Catalunya tenim unes eleccions al Parlament d’aquí a dos mesos i res del que passi mentrestant –des de la vaga general a la visita del Papa- sembla que hagi de ser decisori, però tot pot ser significatiu. CiU, que continua avançada en les enquestes, no s’hi juga res en camp propi. La vaga general passa pel mig del tripartit: com tantes vegades, un tros del govern català hi està a favor i un altre tros en contra. Si la marca tripartit estigués en el joc electoral, tornaria a sortir-ne tacada per la idea de manca de cohesió, de suma heterogènia i de campi qui pugui. Però ningú no va a les eleccions a vendre tripartit. Cada partit es va vendre ell sol, si cal contra els seus socis, i l’endemà de les eleccions ja en parlarem.
La vaga general, pel sol fet d’estar convocada, però també d’una manera proporcional al seu èxit, és un problema afegit per als socialistes catalans. Per dues raons essencials. La primera, perquè és un impediment per presentar aquesta campanya electoral com el xoc entre dos blocs, les esquerres plurals liderades pels socialistes i les dretes conjurades encarnades en CiU. La vella i eficaç lletania electoral aquesta vegada no funciona, perquè es gasta a base de fer-la servir, perquè a Euskadi socialistes i populars fan majoria junts contra els nacionalistes i perquè hi ha una vaga general convocada contra un govern socialista que divideix les esquerres.
Però sobretot la vaga general devalua un dels recursos que el PSC necessita per mobilitzar el nucli dur del seu electorat clàssic, al que sembla que s’adreça d’una manera especial en aquesta campanya: el recurs Zapatero. Com més desgastat estigui Zapatero a ulls dels sectors assalariats menys benestants, menys útil és la seva exhibició en campanya.
A efectes electorals catalans, la vaga general sembla un escenari per intentar una redistribució dels vots a l’interior de les esquerres. Particularment, una oportunitat per a Iniciativa d’atreure el vot dels sectors més esquerrans de l’electorat socialista, descontents no tant amb el tripartit com amb Zapatero. Esquerra, accentuant el seu perfil esquerrà, podria entrar també en aquesta competició, però no sé si accentuar aquest perfil és el que més li convé en la disputa per un electorat independentista cada vegada més ideològicament transversal. CiU, com li toca fer en tota la campanya, s’ho mirarà en silenci i a l’espera. A efectes electorals, la vaga general és una disputa interna en la família de les esquerres. És a dir, una disputa dels diversos partits d’esquerres, en part entre ells, en part de tots ells contra l’abstenció.
