Una vaga de fam va conduir a la mort diverses persones que es trobaven a presons britàniques durant el govern de Margaret Thatcher. Un final ben diferent del que va tenir aquella vaga de fam de diversos membres del GRAPO empresonats a Espanya, on els tribunals van recordar que la llibertat (i eventualment els drets polítics) era l’únic del que es podia privar els encarcerats i que, per tant, la seva llibertat ideològica havia de cedir davant el dret a la vida quan entraven en l’estat d’inconsciència com a conseqüència de la auto-privació d’aliment.
A Anglaterra els vaguistes van acabar morint. Tatcher va recordar que aquest és el preu de la llibertat de consciència. A França han mort ja dues persones a les manifestacions dels anomenats “armilles grogues” i no se sent ningú parlar de què Macron hauria de dimitir per aquest fet. De fet ningú ha posat en dubte mai el caràcter democràtic i la vigència dels drets i llibertats en aquests dos països. Aquí no ha mort ningú, i en canvi no parem de sentir que aquesta és una democràcia fracassada i de baixa intensitat.
El dejú. El dejú és una pràctica incorporada a diverses religions del qual l’antropologia ens diria que té una justificació de fons en una qüestió de salut pública; en el fons és el mateix que ens diuen les diverses fórmules de autoajuda o meditació que l’entenen com una pràctica purificadora, una mena d’instrument per aclarir la consciència. El dejú no té res a veure amb la vaga de fam, per molt que estiguem assistint a un intent d’homologació. Encadenar dejunis més aviat s’apropa a la quaresma d’un catòlic practicant, i, per als no creients, a les dietes de tota mena. Dues formes de mortificació del cos, satisfactòries en el seus resultats, incòmodes en la seva praxi.
Hem de recordar, però, dues coses. La primera és que la dieta continuada pot acabar provocant distorsions cognitives, i en el pitjor dels casos, un diagnòstic d’ anorèxia. La segona és moralment molt pitjor: anorèxies, dietes, dejunis i vagues de fam són “vel·leïtats” occidentals… inversemblants en un món (majoritari) on la gran aventura de la gent és trobar un bocí d’aliment per dur-se a la boca. A banda del que digui Sánchez (què ha de dir?) i de la llibertat de cadascú per reivindicar les seves idees amb una vaga de fam, deixa un regust amarg veure-la iniciar just quan s’acaba de fer el (un altre) Gran Recapte.
