Per primera vegada en els seus trenta-vuit anys d’història, l’edició en paper de El Periódico de Catalunya no ha sortit al carrer. El 90% de la plantilla ha secundat una vaga que, mentre ha durat, ha anat acompanyada de sorolloses manifestacions a peu de carrer a la seu del carrer Consell de Cent.
Es comenta que la salut financera del grup ZETA, propietària entre altres de El Periódico i l’Sport, agonitza des de fa temps, i que els diversos retalls, acomiadaments i reestructuracions del negoci per redreçar-lo no han fet prou efecte. Per això els directius del grup sembla que s’han llençat a noves reestructuracions i, obviant els compromisos signats prèviament amb els treballadors, han aplicat una nova rebaixa de sous sobre les nòmines del mes d’Abril, encenent la guspira d’un conflicte que cada cop agafa més temperatura. I és que si un retall acumulat del 16% del sou resulta una píndola difícil de païr, més mal de ventre provoca l’agra expectativa de negoci, amb la direcció considerant un nou ERE que afectaria 200 dels seus 1.200 treballadors.
Alguns periodistes de El Periódico comenten, a més, que en aquets darrers anys de crisi financera del grup, amb un deute inabordable, i de ferotge competència digital, no tan sols no s’ha frenat el deteriorament de les condicions laborals sinó que als treballadors se’ls ha passat a explotar de males maneres per atendre d’una banda una edició en paper que no para de perdre lectors i, de l’altra, una edició digital que exigeix pràctiques laborals i professionals força qüestionables, oferint a canvi una rendibilitat econòmica insuficient.
Vist des de l’empatia amb els treballadors, però també des d’una certa distància, crec que aquest conflicte laboral s’assembla molt a molts d’altres que afecten els mitjans periodístics de tot el món per raons molt semblants. Desgraciadament, té l’arrel en el canvi de paradigma (i d’ingressos) que ha comportat el consum d’informació per internet, forçant les empreses periodístiques a reinventar-se o readaptar-se a no se sap què exactament, si és que volen sobreviure. Deixo de banda els presumptes errors o irresponsabilitats dels gestors del grup, sobre els quals costa pronunciar-s’hi sense disposar d’informació completa i contrastada, i em centro en canvi en una necessària revisió del model periodístic, que també hauria de discutir-se damunt de la taula de negociació per no acabar allargant els terminis d’una malaltia terminal.
Els treballadors del grup ZETA necessiten ànims i sort. La solució al conflicte s’endevina complicada. Malauradament, en el terreny de les empreses de comunicació privades el pa que s’hi dona és molt dur de rosegar. Ben diferent seria si es tracés d’una empresa de comunicació pública, a on els llocs de treball estan més ben ancorats pels convenis col.lectius i els conflictes no es resolen observant principalment el compte de resultats econòmics sinó més aviat els interessos polítics.
