La política no ens ofereix gaire sovint moments d’humanitat. Per això, quan passen, acostumen a sacsejar-nos de manera intensa o íntima. En efecte, crec que puc dir que molts de nosaltres vam sentir una estranya barreja de compassió i orgull quan la diputada d’Esquerra Republicana, Jenn Diaz, va fer públic que havia patit violència masclista. No em puc imaginar com de difícil era mantenir-se dreta al faristol, tot recordant el patiment sofert. Però ho va fer amb tanta dignitat que és impossible no admirar la seva valentia. La taxa de mortalitat relacionada amb aquesta xacra que arrosseguem com a societat és altament preocupant. Quasi cada dia surt una maleïda notícia relacionada amb la violència masclista. És un problema que ha de ser tractat com una emergència social.
En efecte, mentre seguim tractant la violència masclista com a ocurrències puntuals, sense tenir cap estratègia clara per combatre-la, seguirà matant-nos. I dic matant-nos perquè encara que les víctimes d’aquesta xacra són dones, qui exerceix o fonamenta actituds masclistes està atemptant directament contra la nostra humanitat, contra els drets humans. Aquest concepte ridícul de suposada superioritat dels homes respecte a les dones està robant vides gratuïtament i ens empobreix com a societat. I sí, cal admetre-ho, tots tenim la nostra part de responsabilitat. Tothom, més o menys, voluntàriament o no, ha contribuït a alimentar un sistema on les actituds masclistes són perdonables, alguns fins i tot excusant-se clamorosament en l’educació que van rebre dels seus pares.
Hi ha tantes maneres com àmbits per combatre aquesta xacra. Però primer cal saber detectar i denunciar les actituds masclistes. El concepte de la igualtat no es pot corregir si no es pren consciència del problema. Una de les institucions on s’ha d’intervenir amb la màxima intensitat és l’escola, ja que representa una etapa de socialització importantíssima en la vida de cada persona. No és només el lloc on ens formem acadèmicament, sinó també el lloc on prenem consciència del valor de la vida i dels drets humans. És el lloc on aprenem a conviure i apreciar les nostres diferències. És un lloc on hauria de regnar el respecte mutu. Lluitar junts contra les actituds masclistes des de l’escola significaria un gran pas per eliminar-les. Naturalment, no és l’únic lloc on s’ha d’incidir, perquè el nostre procés d’aprenentatge emocional és continu i omnipresent.
Dit això, vull dirigir-te unes paraules, Jenn. M’agradaria expressar la meva admiració pel teu coratge. Tant de bo la teva confessió serveixi perquè moltes més dones que pateixen aquesta situació facin el pas de denunciar-ho. I tant de bo els homes miserables que no respecten les dones ni saben respectar-se a ells mateixos s’adonin del mal que fan. Tant de bo aquesta confessió serveixi perquè mai més haguem de lamentar la destrucció de vides humanes. Tant de bo la teva confessió sigui el principi d’una onada de consciència que ens permeti construir aquesta societat més lliure, justa i feminista que necessitem. Perquè el respecte i la llibertat no poden ser una utopia, sinó la norma del benestar. No estàs sola. Ni tu, ni cap altra dona que pateix o ha patit aquesta xacra. Visquin les dones lliures!
