El no d’ERC a l’última votació sobre l’estat de l’alarma i la ràpida reacció de Pedro Sánchez assegurant-se el vot favorable de Ciutadans tenen la virtut de posar de nou sobre la taula la pregunta sobre el sentit d’aquesta legislatura espanyola. Fem memòria. De què anava, la legislatura, abans de la crisi del coronavirus? En teoria, i segons ens van vendre els protagonistes, havia de ser la legislatura del diàleg polític entre Catalunya i l’estat espanyol sobre el fons del conflicte, una oportunitat que es donaven les dues parts per veure si era possible una solució negociada pels governs i refrendada pels ciutadans. A més, resultava que els partits que impulsaven aquesta nova etapa –PSOE, Podemos i ERC– s’autoubiquen tots tres a l’esquerra, la qual cosa teòricament obria la porta a una agenda legislativa de millores socials, clarament alternativa a la de la dreta.
Però de sobre una bomba de neutrons en forma de virus ha caigut sobre el planeta, i molt especialment sobre Catalunya i Espanya entre d’altres països, per la qual cosa és legítim que ens preguntem: i ara, de què va, la legislatura? Encara va del mateix, o el guió ha canviat i la pel·lícula que ve és una altra? No costa gaire d’imaginar que el PSOE, un partit sistèmic, possiblement veu en el COVID-19 l’oportunitat o la necessitat de canviar de guió i desfer-se de compromisos que l’incomoden i que mai hauria pres si no n’hagués tingut necessitat aritmètica per investir Pedro Sánchez i formar govern. Als socialistes, ni els agrada fer coalició amb un partit que està a la seva esquerra i no té cap experiència de govern, ni els fa cap gràcia dependre dels vots de tretze diputats independentistes. La situació excepcional provocada per la pandèmia seria, en aquest sentit, una excusa ideal perquè és una coartada que funcionaria davant el seu electorat: “la crisi és tan profunda que requereix nous acords, més amplis i transversals i bla, bla, bla”.
La darrera votació de l’estat d’alarma ha demostrat que Sánchez pot tenir una alternativa a ERC, que es diu Inés Arrimadas i la seva imperiosa necessitat d’exercir un lideratge diferenciat del d’Albert Rivera. Però aquest canvi de cromos d’ERC per Ciutadans demanaria forçosament que Podemos sucumbís al relat dels “Nuevos Pactos de la Moncloa” i renunciés a l’agenda inicial de la legislatura. De moment, en nom de l’excepcionalitat de la situació, Pablo Iglesias ha acceptat en rigorós silenci els vots d’Arrimadas, en comptes de plantar-se i exigir a Sánchez que seiés a negociar aquesta votació amb el soci català de la investidura.
Davant d’aquests símptomes, és normal que ERC emplaci PSOE i Podemos a respondre la pregunta sobre el sentit d’aquesta legislatura, com ja ha fet Oriol Junqueras des de Lledoners. No s’albira un camí d’enmig. O Sánchez i Iglesias renoven el compromís amb la majoria de la investidura i avancen amb ella fins al final i amb totes les conseqüències, o amb l’excusa del COVID-19 es deixa anar el llast del republicanisme català i per tant es dinamita la taula de diàleg entre els dos governs, assumint-ne també les conseqüències. És Junqueras qui pregunta, i són el PSOE i Podemos qui ha de contestar: de què va, aquesta legislatura?
