Va de premis, Thomas Bernhard

"Thomas Bernhard (1931-1989) va condensar algunes de les seves experiències al món dels premis literaris en un volum, ja fos des de la banda d'autor premiat, com des de la de jurat"

Si de la lectura d'aquesta obra hagués de descriure Thomas Bernhard, diria que és: mordaç, sarcàstic, però també corrosiu i contundent; i potser amb un puntet de mala bava de tant en tant. El món dels premis és bast, divers, net i brut, complicat, amb interessos i no… Però ple d'il·lusions, bons autors i bones obres per descobrir. Thomas Bernhard (1931-1989) va condensar algunes de les seves experiències al món dels premis literaris en un volum, ja fos des de la banda d'autor premiat, com des de la de jurat. El llibre en qüestió porta el nom d'Els meus premis.

Hi ha des de l'anècdota del vestit que va a comprar-se abans de l'entrega d'un premi, fins al retrobament casolà amb la seva tia, o bé l'intent de comprar-se una casa amb els diners que guanya amb un premi… Perquè Bernhard assegura que vol aïllar-se quan arriba a límits insospitats d'odi i vehemència encesa contra escriptors, llibres, editors i tota mena de gent i elements que s'hi assemblin mínimament, ni que sigui de lluny. Comprensible? Que ens ho expliqui ell.

Una de les històries que no em puc estalviar d'explicar (p. 37-54) porta el títol de «El premi de literatura de la ciutat lliure i hanseàtica de Bremen». Allà s'hi explica que Bernhard formava part, en qualitat d'anterior guanyador del premi, del jurat del certamen. Hi explica com ell, a la deliberació, només preveia la candidatura de Canetti per obtindre el guardó. El jurat, que fins aleshores en bona part ni tan sols havia sentit a parlar d'aquest autor, optava per un altre candidat. Bernhard va insistir fortament a proclamar Canetti vencedor; aleshores, del fons de la sala on es reunien, es va sentir una frase: «És que també és jueu»… I mitjançant la tria aleatòria d'un llibre que tenien allà van rifar el premi que va anar a parar a mans d'un tal Hildesheimer, que no havia aparegut encara en cap ocasió a la deliberació del jurat. Bernhard tanca l'article així: «El jueu Hildesheimer havia guanyat el premi. Aquesta era per a mi la gràcia del premi. No m'ho he pogut callar.»

Francament, no m'estranya que no pogués callar. Jo tampoc no hauria pogut fer-ho.


Thomas Bernhard
Els meus premis (trad. de Clara Formosa Plans)
Pollença: El Gall Editor, 2014

 
 

Comentaris