Estem en temps de repressió, en plena ofensiVa de les autoritats espanyoles contra les llibertats fonamentals, perseguint drets democràtics bàsics com el de llibertat de premsa, d’expressió, de reunió, amb segrest de material, escorcolls en empreses priVades i mitjans de comunicació als quals es diu què poden emetre i què no, tancament de pàgines web, etc. Em recorda i molt els darrers temps del franquisme, en què ja no podien dur a terme una repressió Violenta i desfermada contra tot allò que es bellugués -perquè era molta la gent que es bellugava- i, per tant, havien de limitar-se a exhibir força i entorpir tan com podien el ritme natural de les coses, intentant atemorir la gent. Va ser un període estrany, en què hi haVia qui Va emmudir des de la complicitat conscient o esporuguida, qui feia la Viu-Viu com podia i qui, obertament, s’expressaVa amb tanta llibertat com era possible. Hi haVia, a dreta i a esquerra del Ventall democràtic, qui se la jugaVa, qui arriscaVa i qui ajudaVa els més compromesos. En tot cas, però, les últimes mostres repressiVes de la dictadura franquista, a partir de les grans manifestacions del febrer de 1976, eren, clarament, l’expressió desesperada de la fi d’un règim. Tinc, ara mateix, aquesta mateixa sensació. El règim espanyol antidemocràtic i anticatalà s’atrinxera en l’immobilisme, estat natural del MoVimiento, mentre es resisteix a reconèixer que Catalunya se’n Va, definitiVament, i Viu els seus darrers moments.
L’ús de la bandera catalana, amb qualsevol pretext, era una manera de manifestar que hom estaVa per la causa. Durant la dictadura de Primo de RiVera, molts catalanistes lluïen un llaç negre en comptes de corbata, o bé combinaven a la butxaca superior de l’americana elements de colors (llapis, flors) que acabaven fent la bandera nacional. Ja en ple franquisme, a principis de 1959, l’actiVíssim Josep Benet va proposar als grups clandestins d’oposició a la dictadura de dur a terme una campanya popular de rebuig al règim franquista, senzilla, barata i pràctica, com era omplir carrers i places amb la lletra P. És el que es va conèixer com la campanya de la P, lletra inicial del mot “protesta“, que Va anar estenent-se com a taca d’oli, pertot arreu i de forma ben ràpida, atès el caràcter anònim de la protesta i la facilitat de dur-la a terme, malgrat la migradesa de recursos, si comparem aquella situació amb la d’aVui, amb els mitjans tècnics i de tota mena de què ara disposem. Tothom podia prendre part en una gest massiu, col·lectiu, nacional, de protesta, contra el franquisme. I era reconfortant, segons expliquen els que ho van viure, tombar pel país i veure-hi la P senyorejant en el lloc més impensable, apareixent-se amb tota la força d’una complicitat resistent i inesperada.
En les circumstàncies actuals, quan som milions de persones els catalans que Volem Votar, hi ha iniciatiVes que no cal que passin només, necessàriament, per institucions, partits polítics i moViments socials, sinó que poden tenir cada ciutadà com a protagonista pacífic i militant d’una resistència nacional a faVor de la democràcia. No em refereixo, doncs, a una campanya en contra de res, ni per la independència, sinó a faVor de la democràcia que és el que ara es Veu atacat, la causa que té més partidaris aquí i més còmplices arreu del món. I la democràcia es demostra Votant. Per això no se m’acut altra forma, en els pocs dies que queden per al referèndum, que desplegar una campanya espontània, arreu del territori i pels indrets més imVersemblants, els racons més insospitats i els contextos més impreVisibles que exhibir, pacíficament, una simple lletra, una Ve baixa, “V”, primera lletra tant de la paraula Votarem, com del mot Victòria. No és una iniciatiVa que requereixi gaires recursos, ni té tampoc cap complicació tècnica. Tothom se la pot fer a casa seVa, a mà o bé amb la impressora i remarcar-ne l’escriptura en qualsevol mot que dugui la lletra. I dur-la enganxada a la carpeta o la cartera, exhibir-la els qui apareixen a televisió amb naturalitat, fer-ne samarretes, posar-la a l’identificador personal de whatsap, twitter o facebook, pintar-la per carrers i places on no faci malbé mobiliari urbà ni propietats, mostrar-la els diaris digitals i de paper a la seVa capçalera o a primera plana, enganxar-la als Vidres del cotxe o a l’aparador, dur-la a la feina, posar-se-la els esportistes en el moment de la competició o el partit, els artistes a l’escenari, els cantants en el recital, els músics en el concert, els Veïns als balcons i finestres, i els ciutadans sempre i en tot lloc, etc. No és cap delicte dur una lletra en públic i fer-ne ostentació, és una operació ben simple i que no costa ni cinc. Contra això no hi ha repressió que Valgui, ni guàrdies ciVils, ni policies, ni exèrcit, ni tribunals, ni fiscals, ni jutges. I si Espanya intentés reprimir l’exhibició d’una lletra de l’alfabet, un gest del tot inofensiu, faria un ridícul internacional encara superior al que ara fa. Fóra una forma ben clara, pacífica i inequíVoca de demostrar que no ens arronsem i que allò que demà ens farà lliures és, precisament, que aVui ja defensem la llibertat de votar. Anar pel carrer, al tren, al metro, a la botiga o a l’espectacle i veure que altra gent lluu també la V de Votarem, la V de la Victòria, és la constatació d’una complicitat nacional que té tota la fortalesa d’aquella idea alliberadora a la qual ja ha arribat, finalment, la seva hora. A més, la V no sols pot escriure’s, sinó que també pot fer-se amb el gest que comporta obrir dos dits de la mà, els més propers al dit gros, en senyal de Victòria, un gest que és internacionalment conegut i reconegut a tot el món. Visca la Vida i la llibertat! Vencerem!
