UTOPIA

"Pensem en la unitat i deixem de castigar-nos a nosaltres mateixos"

Ara ja fa quasi cinquanta anys (exactament quaranta-vuit) que vaig llegir, a la solemne biblioteca de la vella Universitat de Lletres de València, "Utopia", de Thomas Moro, tan conegut per la seva vida plena de peripècies i que ha donat peu a unes quantes pel•lícules. Doncs l'obro i, l'atzar, ensopego amb aquestes paraules: "Quan ets en assemblees d'aquesta mena, no sempre tens ocasió de fer el bé; l'home bo aviat s'hi perverteix en comptes d'aconseguir esmenar els altres. I si no et fa malbé aquesta mala companyia, si continuessis essent bo i innocent, aquells et culpen de maldat i d'insensatesa, que els caracteritza precisament a ells".

Val a dir que està escrit entre els segles XV i XVI, i així doncs la manera de parlar l'heu d'inserir en aquella època. Ara bé, el que diu, no és universal?

Pensem en nosaltres, en la nostra vida col•lectiva que malda per alliberar-se dels jous més opressors –perquè, de jous, sempre n'hi ha; una altra cosa és quan són imposats i obligats per persones alienes a tu i a la teva societat-; pensem en el nostres titubeigs, en la nostra eufòria fora mida seguida, l'endemà mateix, de la depressió més aguda; pensem en paraules verinoses que ens destil•len contínuament a l'orella, o, al revés, pels altaveus més potents, i que ens fan sentir malvats i insolidaris, quan no ho som gens, sinó que ho són els nostres acusadors.

Pensem en la nostra malfiança amb els qui pensen com nosaltres però una miqueta diferent, i en canvi la submissió resignada amb els nostres veritables enemics.

Pensem en assemblees en què mala gent, impostors de mena, rebreguen objectius i ideals i els converteixen en fum i on a sobre ens fan suspectes de traïcions incommensurables.

Pensem en aquella illa tan bonica que somiava Moro, Utopia, i que nosaltres hem dit (oi, Espriu?) Ítaca i on volem tornar sense més marrades. I pensem en dirigents febles i en improperis excessius, i en com som de pusil•lànimes i de febles, tot i tenir la prova evident que encara ningú no ens ha doblegat i que aquest país sobreviu malgrat ell mateix, i que aquesta vella llengua nostra manté la dignitat, oral i escrita, i que estem decidits a llegar-la als nostres fills.

Pensem, doncs en la unitat i deixem de castigar-nos a nosaltres mateixos, com uns beneits.

 
 

Comentaris