Ara li ha tocat a Laura Borràs, consellera de Cultura, però n’hi seguiran d’altres. Tot depèn de la rellevància del càrrec que ocupa la persona a abatre i del grau de significació política que hagi manifestat en favor de la independència de Catalunya. Laura Borràs, com sabem, ha fet costat en tot moment al president Puigdemont. Tanmateix, com que no la poden incriminar per aquest motiu, ni tampoc no la poden acusar de “rebelión” o de “sedición”, l’Estat recorre al tradicional procediment del Règim, que és el de la fabulació; la mateixa fabulació que fonamenta les delirants acusacions dels tribunals espanyols contra els membres del govern exiliats o empresonats i contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I és que en aquest món no hi ha res més sagrat que España. España està per damunt de tot, absolutament de tot, inclosos els drets humans, i, consegüentment, tot el que es fa en el seu nom o en nom de la seva sagrada unitat, per bèstia i sagnant que sigui, es considera legítim i inqüestionable. Només cal mirar on són els assassins del GAL i els seus cervells: tots a casa, i alguns condecorats, i on són els qui posen urnes: tots a la presó o a l’exili.
Això fa que tot català, pel sol fet de ser-ho, esdevingui persona sota sospita a l’Estat espanyol. Només si afirma públicament que no és independentista, només si es fa perdonar els orígens i abraça la fe espanyola davant el tribunal dels Sagrats Inquisidors, i a més ho demostra per mitjà d’enceses proclames de fervor espanyol, es guanyarà un somriure complaent, un copet a l’esquena i, qui sap, potser també una llepolia econòmica en forma de càrrec rellevant, com ara els concedits a José Borrell, Meritxell Batet, Teresa Cunillera, Dolors Montserrat, Àngel Ros, Enric Millo, etc.
En el cas de Laura Borràs, en no poder-la empastifar per raons polítiques, intenten fer-ho escorcollant la seva gestió com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, una gestió auditada fil per randa i que, a més de brillant, va ser altament enriquidora dintre dels marges pressupostaris derivats de l’espoliació econòmica que pateix Catalunya per part de l’Estat espanyol. Significa això que l’Estat té algun interès en la Institució de les Lletres Catalanes? No, en absolut. Tot al contrari, si pogués l’esborraria del mapa. Simplement es tracta de fer com el policia que vol multar un conductor i no sap com fer-ho, i, per sortir-se’n, comença a demanar-li papers i més papers, a demanar-li peces de recanvi, i a mirar l’estat dels pneumàtics, l’estat de la matrícula davantera, l’estat de la matrícula posterior, l’estat de l’eixugavidre del davant, l’estat de l’eixugavidre del darrere, la bombeta interior, la bombeta de la guantera…
Si Laura Borràs hagués tingut una botiga de vetes i fils haurien fet el mateix, per més auditada que estigués. El botí és ella. Té massa personalitat per ser ignorada, la qual cosa, des de l’òptica espanyola, la converteix en una valuosa peça de caça que cal posar al sarró com més aviat millor. Laura Borràs no és poruga, no s’agenolla, no s’altera, no crida, no demana perdó per existir i és irreductible en les seves conviccions nacionals. Estima Catalunya, i justament perquè l’estima no la vol sotmesa. La vol lliure d’un Estat que segresta urnes i criminalitza la dissidència, lliure de tribunals que violen els drets humans, lliure de monarques i cases reials indesitjables, lliure, en definitiva, per tenir veu i vot a les Nacions Unides.
Però hi ha altres elements que han posat Laura Borràs en el punt de mira de l’escopeta de caça espanyola; dos, si més no: el seu cervell i les possibilitats d’esdevenir, en un moment determinat, alguna cosa més que consellera. Amb relació al primer element, el del seu cervell, s’entén que li tinguin tant d’odi. La consellera Borràs és una dona molt intel·ligent que, amb exquisida finesa, deixa en ridícul constantment les ardències nacionalistes espanyoles dels diputats de PP, PSOE i Ciudadanos. Els manuals obsolets i naftalínics d’aquests partits s’estavellen dia rere dia al Parlament contra el nivell intel·lectual, la cultura democràtica i la brillant oratòria de la consellera Borràs. I això els treu de polleguera, perquè les càmeres en deixen testimoni gràfic. Només cal parar atenció en les declaracions de Carlos Carrizosa, de Ciudadanos, tractant-la de corrupta sense tenir cap prova –cap ni una!– per acreditar les seves paraules. Carrizosa, és clar –com Inés Arrimadas–, pertany a un partit que entusiasmaria José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco, si encara visquessin, perquè és l’encarnació contemporània de la seva ideologia.
Quant al segon element, el d’un possible ascens de la projecció pública de Laura Borràs, l’Estat espanyol intenta avortar-lo d’acord amb l’estratègia dissenyada a Madrid consistent en un atac frontal a totes les institucions de Catalunya i a totes les persones que hi estan (o que hi han estat) vinculades, i que poden ocupar (o ocupen) un lloc determinant, significatiu o simbòlic en la política catalana. Marta Madrenas, alcaldessa de Girona, també és (o serà), en aquest sentit, un altre dels objectius espanyols.
La maniobra sempre és la mateixa: abocar sobre la víctima carros de fems difamatoris ordits a les clavegueres de l’Estat per tal de posar-li un gipó que l’empastifi de dalt a baix. És allò de ‘calumnia, que sempre en queda’. D’aquesta manera, encara que, finalment, el delicte inventat s’esvaeixi, en queda la flaire en forma de sospita o prejudici. És a dir, en forma de taca. I en queden també, perquè això ja no li treu ningú, a la víctima, els telenotícies, les falses acusacions, les declaracions i les contradeclaracions. És la praxi de l’Estat totalitari que, com dic, atesa la cotilla europea que l’obliga a guardar les aparences, opta per la decapitació dels demòcrates mitjançant la calúmnia, la injúria, la ignomínia i l’escarni. Plaute ho va deixar escrit fa més de dos mil anys: “Els estúpids tenen un tresor a la llengua: es guanyen la vida parlant malament dels qui són millors que ells.”
